Contextualització del 1r Març 1810
Lluís Garcia, 2016
«Aquesta contextualització està ben fonamentada conceptualment i molt ben informada històricament. No hi ha dubte que la revolta menorquina de 1810 pot omplir de sentit nacional la Diada de les nostres Illes».
Jaume Sobrequés i Callicó
President la Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans
SUMARI
Comunament la Diada d‟un poble o nació és la celebració, o commemoració, d‟una feta èpica i memorable de la història d‟un país i, generalment, és el dia de la independència, és a dir, el dia de la constitució del país com una entitat política i social lliure i sobirana. No pas la Diada Balear que commemora el dia (1r març 1983) que la gaseta oficial del Regne d‟Espanya publicà la llei que feia de les Illes Balears una «comunidad autónoma»: no gaire cosa a commemorar i manco a celebrar. Tanmateix, el 1r març 1810 el poble de Menorca, en plena Guerra Peninsular (1807-1814), es revoltà contra la dominació espanyola. Ignorància o ocultació de la feta? O Inconveniència? Però no sembla inconvenient que el «Día de la Comunidad de Madrid» sigui el 2 maig 1808, una revolta coetània de la menorquina, celebrant l‟aixecament del poble madridenc contra la dominació francesa i que la historiografia espanyola consideri aquesta revolta com el desencadenant de la Guerra de la Independència (espanyola). La revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d‟esser propietat de les societats que s‟hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació. La major part del present text és una relació de fets, ordenats cronològicament des del 27 març 1802, quan Menorca fou traspassada graciosament al rei d'Espanya i de les Índies, fins el final de l‟any 1810, any de la revolta menorquina. La relació dels fets, òbviament, no és exhaustiva sinó que vol esser un mostrari de fets molt diversos i exemplars referits a l‟autodeterminació i a la democràcia dins el context polític de la revolta menorquina. El lector es pot moure dins la relació cronològica de fets cercant ([Ctrl] f o [Ctrl] b] una data, un any, un esdeveniment, o un nom propi. Per exemple, cercant Mathieu, de dalt a baix, primer trobarà una descripció i situació del personatge i després, i successivament, les seves fetes. D‟altres exemples de cerques: Valençay, Marina Reial anglesa o 2 maig 1808. D‟aquesta manera, el lector es pot fer una idea personal de com contextualitzar la revolta menorquina del 1r març. El lector es pot fer ràpidament una idea just llegint les fetes de l‟any de la revolta, el 1810, des del 24 gener 1810 al 15 desembre 1810. Després de l‟any 1810, la descripció dels fets és més sintètica arribant fins el final de la Guerra Peninsular, amb la victòria de Wellesley a Gasteiz i l‟arribada a Catalunya de Fernando de Bourbon (dit Fernando VII per la historiografia espanyola) com a Comte de Barcelona. Una vegada més, hom pot comprovar que la història és un riu caòtic de fets militars, on les armes determinen i modelen les societats humanes. La Guerra Peninsular fou l‟ocasió perquè societats assentades a territoris dominats militarment pel Regne d'Espanya i de les Índies s‟alliberassin del jou de Sa Catòlica Majestat el rei d‟Espanya i de les Índies. De fet, la Guerra Peninsular, producte de la intervenció militar de Napoléon Bonaparte a la Península, trastocà de tal manera l‟estructura del Regne d'Espanya i de les Índies que més que Guerra de la Independència (espanyola) caldria anomenar-la Guerra de les Independències (americanes) i, des del punt de vista portuguès, caldria anomenar-la Quarta Guerra de la Independència de Portugal, respecte del Regne d‟Espanya i de les Índies i dels seus regnes antecessors. Com a conseqüència de la intervenció militar de Napoléon, el Regne d'Espanya i de les Índies esdevingué, a partir del 1825, el que podríem anomenar Regne d’Espanya i de les Illes, per l‟alliberament de tots els territoris continentals americans, però retenint Menorca completant les Balears, i retenint també les Canàries, les Filipines, les Marianes, les Carolines i la major part de les Grans Antilles, tot i que el regne no completà la possessió del territori dit Espanya atès que Portugal romangué independent.
El 4 juny 1977, onze dies abans de les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República Espanyola, durant la dita Transició, són convocats a Palma tots els partits i coalicions que es presentaven a les Illes Balears per signar el Pacte Autonòmic. Tots els partits, llevat dels d‟extrema dreta espanyola, signaren el document pel qual es comprometien a lluitar per l‟autonomia política de les Illes, explicitada bàsicament en dos punts: implicació en l‟ús oficial del català i dotar l‟arxipèlag d‟un Estatut d‟Autonomia. D‟aquesta manera, «l‟Autonomia» s‟erigí en el centre de la campanya electoral. Tanmateix, els resultats de les eleccions del 15 juny mostraren un ambient desolador per al projecte autonòmic, atès que només un 9,18 % dels vots foren nacionals: d‟esquerres un 5,53 % per a Unitat Socialista (PSI [Partit Socialista de les Illes], PSP [Partit Socialista Popular] i MSM [Moviment Socialista de Menorca]) i de centre-esquerra un 3,65 % per a la Unió Autonomista. Sorprengué, i molt, que aquestes dues forces nacionals no triomfassin així com el PCE [Partido Comunista de España], per ventura el partit més organitzat i actiu llavors a les Illes. Triomfaren ben clarament la dreta espanyola (UCD [Unión de Centro Democrático] amb quatre diputats i tres senadors) i l‟esquerra espanyola (PSOE [Partido Socialista Obrero Español] amb dos diputats i un senador). Uns resultats que evidenciaven la profunda espanyolització política de les nostres Illes.
El 13 juny 1978, a Madrid un reial decret crea els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d‟Eivissa i Formentera i tots tres formant el Consell General Interinsular (CGI) com a ens preautonòmic balear. El 28 juliol 1978 hom constitueix al castell de Bellver el Consell General Interinsular de les Illes Balears, amb 10 membres de la UCD, 4 del PSOE i 1 d‟AP [Alianza Popular] sota la presidència d‟en Jeroni Albertí (UCD). Com calia esperar dels partits espanyols i espanyolistes que comandaven les Balears, l‟Estatut d‟Autonomia es féu esperar llargament, tant que fou el darrer estatut aconseguit de les «comunidades» que no tenien l‟espanyol com a llengua pròpia i fou un estatut dels poc importants, els de la «vía lenta» i amb menys competències, no com el de Catalunya, el del País Basc o el d‟Andalusia. I fou afectat absolutament per la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) conseqüència del cop d‟Estat del 23 febrer 1981, directament adreçat a evitar i reconduir la descentralització administrativa del Regne d‟Espanya, un gran retrocés respecte al pacte autonòmic que havia estat acordat durant el procés de la dita Transició. Fou un estatut, el de les Balears, aprovat per les Cortes Generales del Reino dia 25 febrer 1983, conjuntament amb dos altres estatuts de regions que es «delien» per autogovernar-se: Extremadura i Madrid. En definitiva, un estatut, el de les Balears, de fireta i que legalitza i empara el major drenatge fiscal de tots els territoris dominats pel Regne d‟Espanya.
Tot aquest procés ignominiós fou culminat per una ignomínia encara més gran: així com fou instituït dia 8 setembre, festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, com a Diada d‟Extremadura i dia 2 maig, data del 1802 de la revolta de Madrid durant la Guerra Peninsular, com a Diada de Madrid, la Diada de les Illes Balears fou fixada el 1r març commemorant la data del 1983 en què fou publicat al BOE [Boletín Oficial del Estado] l‟Estatuto de Autonomía de las Islas Baleares. Una Diada sense no res a celebrar o commemorar, fora de celebrar i congratular-se que el 1r març fou el dia que la metròpoli publicà a la seva gaseta oficial que les Balears eren «autònomes». Tot plegat, un «autonomismo» no sols «bien entendido» sinó «perfectamente entendido».
Ignomínia i ignorància supina, perquè el 1r març 1810 s‟esdevingué a Menorca una insurrecció civil del poble menorquí davant la imposició, contra la seva voluntat i per la força de les armes, d‟una dominació aliena a la seva societat. I aquesta insurrecció ja es coneixia a bastament des de la publicació de l‟obra de n‟Andreu Murillo i Tudurí La "revolució" menorquina de 1810, editada per Nura el 1977. I la ignomínia i ignorància supina es repetí el 2007, en ocasió de l‟actualització de l‟Estatut d‟Autonomia de les Balears, on es ratificà el 1r març com a Diada Balear, sense res a celebrar o commemorar fora que fou la data que la metròpoli publicà a la seva gaseta oficial que les Balears eren «autònomes». Idò bé, molt abans de l‟actualització, el Govern de la CAIB (Comunitat Autònoma de les Illes Balears) l‟any 2001 havia concedit el premi Ramon Llull a n‟Andreu Murillo, l‟historiador de La "revolució" menorquina de 1810, sembla que sense ni assabentar-se de la seva obra.
Per ventura no era ignorància supina sinó ocultament deliberat. La Comunidad de Madrid ¿sí que pot bravejar, segons la història oficial espanyola, d‟haver-se revoltat contra l‟«invasor» francès el 1808 i Menorca no en pot bravejar perquè l‟«invasor» el 1810 era espanyol? Dues efemèrides perfectament coetànies. Més forta fou l‟acció espanyola contra Menorca que no pas la francesa contra Madrid: els francesos no pretenien eradicar l‟espanyol i tornar Madrid un territori nacionalment francès. Per contra, els espanyols des del primer moment volgueren eradicar el català de Menorca i convertir l‟illa en territori nacional espanyol sense cap diferència amb les altres «províncies» espanyoles. La “revolució” menorquina fou una insubordinació civil, pacífica i autoorganitzada contra un fort poder exterior, estrany, antidemocràtic i imposat arbitràriament. Tanmateix la “revolució” fracassà, com molts d‟altres processos d‟emancipació. Per contra, la de Madrid fou glorificada, tant, com per a considerar que fou la guspira de la Independència d’Espanya: consultau més endavant el «dia a dia » dels fets.
A qui no hagi llegit el llibre d’en Murillo, exhaurit de fa molt de temps, li’n puc enviar un extracte. La resta d’aquest text tracta, com indica el seu títol, de contextualitzar la “revolució” menorquina dins la història del Regne d’Espanya i de les Índies.
Primer de tot, cal afirmar que és molt difícil construir una història on tothom hi estigui d‟acord, una història universal en el sentit que els qui s‟han barallat a mort aprovin la narració dels fets i, especialment, la intenció dels actors dels fets. Això és relativament possible quan es tracta d‟històries entre individus, pobles o institucions que ja no existeixen, perquè en aquestes circumstàncies ningú reclamarà amb insistència una rectificació. Altrament, amb els actors vius, entenc que els historiadors es comporten com a advocats defensors, o fiscals, d‟un dels bàndols en litigi. De fet la història no és una ciència (experimental), sinó una disciplina basada en l‟anàlisi i estudi documental i arqueològic, és a dir, en l‟anàlisi i estudi rigorós dels documents i dels objectes que ens arriben del temps i de l‟època estudiada. En definitiva, els historiadors fan allò que fan els advocats en els litigis de qualsevol època.
En segon lloc, em pens que com «advocats» hem d‟escriure amb una terminologia clara i precisa. En aquest sentit, Espanya és un mot polisèmic: primitivament fou el nom de la península del sud-oest d‟Europa, dita ibèrica, i actualment és el nom, per apropiació abusiva, d‟una nació, la castellana i el nom curt d‟un estat que nom Regne d‟Espanya. Però ni les penínsules ni les nacions no són, stricto sensu, propietàries de res. Les persones, siguin reis o simples mortals, i les institucions, com els estats, sí que són notarialment propietàries de territoris, o de persones (cas dels esclaus o dels súbdits) en situacions no democràtiques. Una expressió com «devolució de Menorca a Espanya» és incorrecta notarialment: podria haver estat tornada o regalada a un rei, una persona, o al cap d‟un regne, en aquest cas, i parlant amb propietat, al Regne d‟Espanya i de les Índies. I per a l‟autor d‟aquest treball, aquesta expressió també és incorrecta políticament, perquè la sobirania, la «propietat» de la terra, és dels seus habitants o de la delegació o cessió de llur sobirania col·lectiva que hagin pogut fer els seus habitants democràticament i lliurement a una altra entitat o persona. Els mots retorn i devolució, en comptes de delegació o cessió, impliquen que els menorquins no en foren considerats els propietaris, atès que la propietat passà a poder del rei d‟Espanya i de les Índies sense cap consentiment dels menorquins.
I encara una altra de prèvia. Sovint, en aquests casos de revolta separatista o prop fer-s‟hi, hom remarca que els revoltats no confessen clarament llurs intencions. Naturalment, manifestar obertament un comportament tan punible pel «propietari» no és assenyat, fins i tot en les situacions que posteriorment es confirmaren sense cap dubte com a separatistes. Com veurem més endavant, els independentistes criolls americans tampoc no es declaraven directament rupturistes, separatistes. La raó principal d‟aquest comportament és cognitiva: els humans, que vivim dins estructures piramidals, no blasmam, generalment, els qui són a dalt de tot, molt lluny de nosaltres, els déus o els qui són a dalt per la gràcia de déu, sinó que reprovam els seus delegats, és allò de «Visca el rei i muira el mal govern!» de sempre. Aquest comportament permet d‟atacar l‟immediat superior en l‟escala jeràrquica en nom del superior suprem. Sembla que quan el general crioll Manuel Belgrano el 1812, enmig de la pugna entre els defensors de la monarquia espanyola i els partidaris de la revolució independentista, dissenyà la bandera d‟Argentina trià els colors de la dinastia borbònica (el blau celeste i l‟argent o blanc) como una solució de compromís en el període inicial de la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata, donant entenent que rebutjaven el govern i el domini reialistes, però que mantenien encara fidelitat als Bourbons, una cínica estratègia anomenada «máscara de Fernando VII» per la historiografia argentina.
Com a «advocat» de la part contrària a Espanya, defens que Menorca no és nacionalment espanyola i que és dels menorquins i que, si bé els revoltats no es mostraren explícitament contra la dominació espanyola, sí que es mostraren molt reticents a participar dins l‟estructura política espanyola, atès que no volgueren triar ni enviar representants per Menorca a les Corts espanyoles extraordinàries de Cadis, en aquell moment l‟afer políticament més crucial de la situació d‟esfondrament total del Regne d‟Espanya i de les Índies. De fet, les autoritats locals de Menorca, càrrecs ocupats majoritàriament per menorquins triats per les autoritats reials espanyoles, decidiren de no participar a les Corts de Cadis i, per tant, es negaren a participar en el procés electoral per a triar diputats. Argumentaven que les Corts es convocaven per tal de recaptar nous i més grans imposts i els menorquins ja estaven farts i exhausts de pagar i pagar als nous dominadors. No eren pas babaus els menorquins de llavors. Coneixien de sobres com d‟empobrida, de vexada nacionalment, d‟anorreada políticament i de mal governada havia romàs Mallorca a partir de la dominació espanyola del 1715.
De sempre el Regne d‟Espanya i de les Índies, i els seus successors, ha arrossegat un tarannà d‟entitat política absolutament depredadora i d‟estructures molt autoritàries i molt tancades ideològicament amb un catolicisme inquisitorial. El 1810, l‟any de la “revolució” menorquina, la majoria dels territoris espanyols d‟Amèrica s‟estaven revoltant contra la metròpoli, perquè imposava abusives càrregues fiscals i perquè no permetia més llibertats polítiques, més democràcia. Menorca ja havia sofert, per la dominació espanyola a partir del tractat d‟Amiens de 1802, la supressió de les eleccions censatàries, que des del 1798 havia instaurat el governador Charles Stuart, assessorat pel jurista Nicolau Orfila, i que havien substituït les insaculacions del dret polític català tradicional. Idò bé, el sistema polític espanyol instaurà de facto les eleccions censatàries molt més tard, el 1879 (81 anys després que Menorca!), si bé els països americans que s‟independitzaren llavors de Madrid adoptaren aquest sistema immediatament. D‟altra banda, el Regne de Castella i Lleó, antecessor del Regne d‟Espanya i de les Índies, no havia conegut mai un sistema semblant al de la insaculació, o de sac i sort, un procediment per a evitar que sempre fossin els mateixos que comandassin, bé per la seva riquesa, bé pel seu poder social o bé perquè ja havien comandat recentment. Per a poder esser insaculat, per poder ficar un rodolí amb el seu nom dins un sac o bossa a l‟efecte, el candidat havia de complir certes condicions, com ara no tenir deutes pendents, ni problemes amb la justícia ni amb el rei, qui vetllava que li fossin fidels. Llavors, els designats eren triats a l‟atzar per la mà que un infant ficava dins el sac. Sembla que fou a Xàtiva (1427-1429), al Regne de València, el primer lloc on es triaren els càrrecs públics per insaculació i no per nomenament directe de les autoritats reials. El procediment es generalitzà ràpidament arreu dels estats catalans i que el governador Galceran de Requesens institucionalitzà definitivament a Menorca (1439-1442) per al govern de l‟illa. A partir de llavors, la societat menorquina gaudí d‟una gran autonomia política en tots els camps, civils i militars.
Remarquem el lent desenvolupament del que entenem actualment per democràcia. El sac i sort augmentava l‟autogovern de les corporacions públiques on s‟aplicava, en tant que minvava el poder del rei per a nomenar els càrrecs públics institucionals. El sufragi censatari substituí l‟atzar de la tria per insaculació pels vots de persones considerades «qualificades», generalment pel seu nivell de renda o d‟instrucció, una nova manera de complir, a l‟inrevés, les condicions de la insaculació. Posteriorment, el sufragi universal encara rebaixà més la «qualificació» dels electors, al començ just la majoria d‟edat i un cert nivell educatiu, generalment saber llegir i escriure. I progressivament només amb el requisit de la majoria d‟edat i encara rebaixant la majoria d‟edat. Dins aquest desenvolupament de les eleccions democràtiques, la urna electoral ha jugat un gran paper, el secret de vot, perquè abans calia confiar el sentit del vot a un secretari, l‟encarregat de rebre en secret els vots orals i apuntar-los sense especificar el sentit del vot de cada elector. Fins la introducció de la urna, els secretaris tenien, com podem suposar, com els confessors catòlics, molt de poder, o viceversa, controlar o nomenar els secretaris proporcionava molt de poder. I encara hi manquen les dones, incorporades molt tardanament al sufragi universal i no a cap dels sistemes anteriors, després de lluites aferrissades per a fer-se sentir i partícips de les eleccions.
En resum, Menorca amb l‟ocupació espanyola de 1802 perdé totalment l‟autogovern, perdé l‟ús exclusiu de la seva llengua nacional, el català, com a única llengua oficial de totes les corporacions públiques, de govern i de l‟escola, i entrà en un fort dèficit fiscal, mentre que els països americans que durant el mateix temps s‟espolsaren el domini espanyol conqueriren el màxim autogovern, la independència, i eliminaren el seu dèficit fiscal amb la metròpoli.
I encara la dignitat. No sé si els menorquins de llavors ho sabien, però certament crec que els menorquins actuals molt majoritàriament ho ignoren, perquè és un tema amagat sistemàticament per la historiografia oficial espanyola. Em referesc a la impostura i la indignitat dels Bourbons espanyols de llavors, per qui tants espanyols, i espanyols a la força com els catalans, valencians i balears, patiren i perderen la vida. Em referesc a la fatxenderia i a la prepotència dels poderosos, dels situats a dalt de tot, amb els déus, enfilats per la força de les armes, i per aquesta única raó, disposant arbitràriament de les poblacions humanes que viuen dins els territoris que dominen, menyspreant-les i tot ignorant llurs desigs i esperances.
Els fets:
«dia a dia» rellevants a partir del 27 març 1802 fins el 15 desembre 1810
27 març 1802 pel tractat d'Amiens, «Traité définitif de paix entre la République française, sa majesté le roi d'Espagne et des Indes, et la République batave [Bataafse Republiek, o república dels Països Baixos], d'une part, et sa majesté le roi du royaume-uni de la Grande-Bretagne et d'Irlande, d'autre part», Menorca fou lliurada al rei d'Espanya i de les Índies com a moneda de canvi de favors entre el cors Napoléon Bonaparte [Napoleone di Buonaparte], llavors primer cònsol de la República francesa, i d'altres potències militars que s'intercanviaven territoris i vassalls sense cap consulta ni consentiment dels pobles afectats. Napoléon, amb el regal menorquí, volia implicar el rei d'Espanya i de les Índies i la seva família contra el rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda. D‟aquesta manera, Menorca, passava del domini de Sa Graciosa Majestat, el rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda, al de Sa Catòlica Majestat, el rei d'Espanya i de les Índies.
16 juny 1802, tres mesos després del tractat d‟Amiens, desembarquen a Menorca les forces militars que Carlos [o Carlo] de Bourbon von Sachsen (dit Carlos IV d'Espanya i de les Índies) tenia de guarnició a Mallorca. Des del primer moment de desembarcar a l‟illa, les forces d‟ocupació s'afuaren a espanyolitzar el territori i els seus devers 32.000 habitants. Ni tan sols respectaren la clàusula del tractat d'Amiens que establia un marge de tres anys per a la implantació progressiva de les lleis i de l'administració estrangeres al nou territori ocupat.
21 octubre 1805 prop del cap andalús de Trafalgar, la Marina Reial anglesa (Royal Navy) desfà completament el poder naval francoespanyol. Els 27 navilis i 6 fragates de la flota de l'almirall Horatio Nelson (que hi morí a la batalla) obtenen una gran victòria sobre els 33 navilis i 8 fragates de l'esquadra conjunta francoespanyola, comandada pel vicealmirall occità Pierre Charles [Peire Carles] de Villeneuve [Vilanuèva] quan aquest, pensant que Nelson, que els percaçava, és lluny, fa sortir la seva esquadra conjunta del seu refugi de Cadis. La desfeta francoespanyola deixa sense protecció la via marítima d‟entrada de les riqueses espoliades a Amèrica pel Regne d‟Espanya i de les Índies, la principal, i de molt, font de finançament del regne. També acaba, la desfeta, amb el somni napoleònic d'envair la Gran Bretanya i provoca la decisió de Napoleó de bloquejar el continent europeu al comerç britànic. La victòria significà el domini absolut de la Marina Reial anglesa sobre les mars durant gairebé tot el segle XIX.
18 octubre 1807 l‟únic mur resistent contra l‟expansionisme imperial de Napoléon és la potència naval i comercial del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, i per això l‟empereur ha organitzat un Bloqueig Continental en contra de dit regne. Però el Regne de Portugal i dels Algarves és resisteix a participar-hi. Napoléon ja tenia com a aliats la família Bourbon de Madrid, així que podrà arribar fàcilment a Portugal: després d‟haver enviat un ultimàtum al govern portuguès el 12 agost 1807, mitjançant el govern de Madrid, passa a l‟acció. El general Jean-Andoche Junot al front del Cos d'Observació de la Gironda (devers 25.000 homes), amb el beneplàcit de Madrid travessa el Bidasoa, frontera basca amb el Regne d'Espanya i de les Índies, i s‟encamina cap Alcántara, frontera espanyola amb Portugal, per tal sotmetre el Regne de Portugal i dels Algarves.
27 octubre 1807 Napoléon signa a Fontainebleau un tractat secret amb Sa Catòlica Majestat, representada pels delegats plenipotenciaris de Manuel Godoy (privat del rei espanyol Carlos de Bourbon i amb fama d‟esser l‟amant de la reina), pel qual si el Regne de Portugal i dels Algarves no s‟avingués a les exigències bonapartistes de Bloqueig Continental, el país seria ocupat i repartit en tres parts: 1) un regne nou, la Lusitània Septentrional (províncies de Minho i de Douro) amb capital a Porto, com a compensació al deposat rei d'Etrúria (el primogènit d‟una filla de Carlos de Bourbon); 2) el Principat dels Algarves (províncies d'Alentejo i de l‟Algarve) amb capital a Évora, seria per al «valido» Godoy; i 3) la resta del Regne de Portugal, la part del mig amb Lisbona com a capital, romandria de moment sota l'administració francoespanyola i serviria per a canviar-lo per Gibraltar i d‟altres territoris en possessió de Sa Graciosa Majestat. Més regals de Napoléon als Bourbon de Madrid, incloent-hi ara un bon pizzo per la intermediació del privat del rei.
28 octubre 1807 Carlos de Bourbon es decideix a fer un procés públic a son fill Fernando de Bourbon y de Bourbon-Parma (dit posteriorment Fernando VII d'Espanya i de les Índies) per haver intentat destronar-lo. Carlos, amb 17 anys, s‟havia casat amb la seva cosina de 14 anys Maria Luisa de Bourbon-Parma Bourbon i havien tingut catorze fills. Fernando, era el tercer fill després de dues dones: Carlota Joaquina i María Luisa. Per la Llei Sàlica, l‟hereu del regne havia d‟esser mascle. Carlota Joaquina, la primogènita, amb 32 anys ja «regnava» des dels 10 anys com a consort del príncep hereu del Regne de Portugal i dels Algarves. María Luisa, la segona filla, amb 25 anys, s‟havia casat als 13 anys amb el seu cosí Ludovico di Bourbon-Parma, qui fou rei d‟Etrúria (dit Ludovico I d’Etrúria), i mort aquest María Luisa fou la reina i regent del seu fill Carlos Luis de Bourbon-Parma. Quan Carlos Luis, i sa mare, foren deposats i Etrúria incorporada per Napoléon al Regne d‟Itàlia, Napoléon els promet un regne nou, la Lusitània Septentrional, després de desfer en tres bocins el Regne de Portugal i dels Algarves (tractat de Fontainebleau). Així, idò, l‟hereu mascle de Carlos, Fernando, amb 23 anys, vidu recent, sense fills i sense haver tastat el poder, i son pare ja gran, amb 59 anys: l‟hereu s‟havia d‟espavilar!
6 novembre 1807 l'almirall anglès Sidney Smith, amb una força de la Marina Reial anglesa, arriba a Lisbona amb l'ordre d'escortar la Cort i el Govern portuguesos fins el Brasil o bombardejar Lisbona, si es neguen a embarcar-se cap al Brasil.
7 novembre 1807 Napoléon s‟enfurisma amb l‟ambaixador de Sa Catòlica Majestat per la lletra de Carlos de Bourbon on l‟acusa d‟haver indisposat son fill contra ell.
13 novembre 1807 travessa la frontera basca del Bidasoa el general occità Pierre Antoine [Peire Antòni] Dupont amb un exèrcit de 25.000 homes, el 2n Cos d'Observació de la Gironda, amb la missió d‟ocupar Cadis i defensar-lo així d‟un possible atac de la Marina Reial anglesa i protegir les restes franceses de la flota francoespanyola batuda per l‟almirall Nelson a Trafalgar.
20 novembre 1807 a Alcántara, Junot rep el reforç d‟una força espanyola de 9.500 homes, comandada pel general Caraffa. Igualment es reuniren a Alcántara una força espanyola de 6.500 homes vinguda de Vigo per dirigir-se a Porto i una altra de 9.500 vinguda de Badajoz per apoderar-se d‟Elvas i marxar cap a Lisbona per la riba sud del Tejo.
24-30 novembre 1807 sense trobar-hi resistència, la força francoespanyola de Junot s‟apodera d‟Abrantes, Santarém i finalment de Lisbona, l‟endemà d‟haver salpat la família reial i la Cort portugueses cap a Brasil: una expedició d'uns 20 vaixells portuguesos excessivament carregats i protegits per la Marina Reial anglesa. Després de moltes vicissituds i de destrets arribaren el 22 gener 1808 a Salvador, llavors la capital del Brasil, i finalment a Rio de Janeiro el 7 març. Durant 30 anys Rio de Janeiro serà la capital de la monarquia portuguesa. El 1825 el Brasil s‟independitzà pacíficament de Portugal.
13 desembre 1807 el Governador General del Regne de Portugal i dels Algarves, Junot, amb el seu estat major, passa revista a les tropes al centre de Lisbona. Per a l‟ocasió, la bandera portuguesa fou reemplaçada per la bandera francesa i la simbologia bonapartista. La gent reacciona davant la provocació i l‟exèrcit ha de recórrer a les armes per restablir la calma.
23 desembre 1807 Napoléon imposa una contribució de cent milions de francs al Regne de Portugal i dels Algarves.
9 febrer 1808 a Figueres de bon matí, el governador del corregiment fa saber, mitjançant un pregó, que un cos de l'exèrcit francès, provinent de Perpinyà, entraria en so de pau a la vila aquella mateixa jornada, per tal de ocupar Portugal en compliment del tractat de Fontainebleau. L‟advertiment és pertinent atès que feia només 13 anys que havia acabat la Guerra Gran o Guerra dels Pirineus, guerra curta (1793-1795) però intensa a Catalunya, entre les tropes revolucionàries de la República Francesa i l‟exèrcit espanyol de Carlos de Bourbon von Sachsen, qui havia mirat de salvar la vida i els drets del seu cosí Louis Capet (Bourbon) von Polen und Sachsen (dit Louis XVI de França i V de Navarra). La Convenció republicana no sols executà a la guillotina Louis sinó que declarà la guerra a Carlos per la seva intromissió en els seus afers i perquè no acceptava la legitimitat de Carlos al tron d‟Espanya i de les Índies. Amb aquests antecedents, al migdia de dia 9, travessa la vila el Cos d'Observació del Pirineu Oriental (11.000 soldats i 3.600 cavalls, una tercera part del homes són francesos i la resta suissos, napolitans i alemanys), comandat pel general Philibert Guillaume Duhesme. Una petita part de les tropes de Duhesme romanen a Figueres com a guarnició.
13 febrer 1808 arriba a Barcelona Duhesme amb les seves tropes. Les tropes de Napoléon són ben rebudes com a aliades pel tractat de Fontainebleau, tant pel capità general i màxima autoritat de Catalunya, José de Ezpeleta, com pel govern municipal de la ciutat. Duhesme anuncia que van de camí cap a Cadis i que esperen 15.000 soldats més provinents del Pertús.
20 febrer 1808 Napoléon nomena com a lloctinent general seu al Regne d‟Espanya i de les Índies el seu cunyat l‟occità Joachim [Joaquim] Murat, mariscal de l‟exèrcit francès. Murat, amb 80.000 homes, era camí d‟Andalusia amb la missió de repel·lir qualsevol atac de la Marina Reial anglesa contra Cadis. Com a segona missió, Napoléon també l‟havia enviat per reforçar l‟exèrcit de Junot en l‟ocupació de Portugal, totes dues missions en virtut del tractat de Fontainebleau de 27 octubre 1807. L‟encarregat de comunicar les ordres, especialment les secretes, a Murat és l‟home de confiança de Napoléon, el general való Anne Jean Marie René Savary.
29 febrer 1808 a Barcelona Duhesme s'apodera per sorpresa de la Ciutadella (8.000 soldats), i poc després, amb amenaces, obliga el general Mariano Álvarez de Castro que li lliuri la fortalesa de Montjuïc sense fer cap acte de defensa o de resistència. Una gran part de la guarnició espanyola es traslladà a Madrid. La guarnició francesa de Figueres s'apoderà del castell de Sant Ferran dia 18 març 1808 sense tirar cap tret.
17-19 març 1808 a Aranjuez, el jove príncep hereu Fernando de Bourbon, de 24 anys, s‟amotina, amb els seus partidaris armats comandats per José Miguel de Carvajal (dit duc de San Carlos), contra son pare, Carlos de Bourbon, i el seu govern de Godoy. El motiu: el poder omnímode de Godoy i la seva política. La guspira: l‟anunci de la partida de la família reial cap a Amèrica. La revolta del fill fa que Carlos de Bourbon abdiqui i que Fernando de Bourbon sigui proclamat rei com a Fernando VII. Godoy és empresonat i Fernando encomana la seva custòdia, fins que sigui lliurat als francesos, al seu amic personal el brigadier saragossà José Rebolledo de Palafox.
24 març 1808 Fernando de Bourbon entra triomfalment a Madrid. El general Savary el fa sabedor que té tot el suport de Napoléon. Fernando nomena Carvajal majordom major, és a dir, administrador i organitzador de la casa i del patrimoni reials. Murat arriba a Madrid però no reconeix com a rei a Fernando.
25 març 1808 Carlos de Bourbon, molt descontent de la seva situació, es confia a Murat, qui l‟aconsella que recuperi la corona i que, amb aquesta finalitat, vagi a l‟encontre de Napoléon, qui faria de mediador entre ell i son fill. Per la seva banda, Savary aconsella Fernando de Bourbon que cerqui la protecció de Napoléon abans que son pare no es trobi amb ell, atès que Napoléon ha partit de visita als departaments francesos del sud-oest on es trobarà amb Carlos. Savary proposa que Fernando es podria trobar a Burgos amb Napoléon.
2 abril 1808 Napoléon parteix cap a Baiona, amb l‟excusa de visitar els departaments francesos del sud. En realitat, fa comptes d‟esperar-hi l‟arribada del rei d'Espanya i de les Índies i de son pare.
3 abril 1808 A Poitiers, camí de Baiona, Napoléon es nega a respondre a una ambaixada de «grandes de España» que venien a demanar-li que reconegués com a rei Fernando de Bourbon.
10 abril 1808 Napoléon ofereix el tron d'Espanya i de les Índies al seu germà gran Joseph [Giuseppe], llavors rei de Nàpols.
Fernando de Bourbon escortat per una força francesa comandada per Savary i un seguici reial i militar presidit per Palafox, parteix cap a Burgos on s‟ha de trobar amb Napoléon. En arribar-hi i comprovar que no hi és, Savary el convenç de continuar cap a Gasteiz [Vitòria], on tota la regió és ocupada per forces franceses. Carlos, el seu germà, i d‟altres membres del seguici desaconsellen Fernando de continuar. Savary parteix cap a Baiona.
14 abril 1808 arribada de Napoléon a Baiona. Savary se‟n torna a Burgos amb una carta personal de Napoléon per a Fernando de Bourbon on li promet el seu suport. Si la carta no convenç Fernando, Savary té l‟ordre de portar-lo manu militari.
15 abril 1808 Louis Bonaparte, germà de Napoléon, refusa la corona d'Espanya i de les Índies. Napoléon la hi ofereix al seu germà petit, Jérôme, qui també la refusa.
20 abril 1808 finalment Fernando de Bourbon arriba a Baiona amb tot el seu seguici. Arriba amb la promesa que Napoléon el reconegués com a rei i no a son pare. Es reuneix amb Napoléon que el troba «très bète et très méchant». Entretant Napoléon havia aconseguit que Murat hagués alliberat Godoy i que també vingués a Baiona.
21 abril 1808 Fernando de Bourbon refusa l‟oferta de Napoléon de canviar el seu tron d'Espanya i de les Índies pel d'Etrúria, un reialme de somni: la Toscana del Nord, 21.000 km2 i devers 2 milions d‟habitants, amb capital a Florència. Reialme creat per Napoléon a la Toscana (1801-07) en abolir-ne el Gran Ducat. Napoléon no ha trobat la quiditat de Fernando, desfà el reialme i l‟incorpora a l‟Imperi Francès.
26 abril 1808 arribada de Godoy a Baiona.
1 maig 1808 arribada de Carlos de Bourbon a Baiona, acompanyat de la seva muller, i escortats per tropes de Murat. Napoléon els rep amb un sopar. Arriben amb la perspectiva de reunir-se amb el seu privat Godoy.
El príncep regent de Portugal, João de Bragança e de Bragança, des del Brasil declara nul el tractat de Badajoz (6 juny 1801), no reconeixent l‟ocupació d‟Olivença després de la Guerra de les Taronges. El tractat de Badajoz, obra de Godoy després d‟haver envaït personalment Portugal el maig 1801, ultra una forta multa a Portugal i la restitució de totes les places conquerides pels espanyols, llevat de la d‟Olivença, estipulava que el Regne de Portugal i dels Algarves tancaria tots els seus ports als anglesos i els faria francs per als francesos. João, després rei (dit João VI) era casat amb Carlota Joaquina de Bourbon, filla de Carlos de Bourbon i germana gran de Fernando. Atès aquest parentiu i les intervencions de la monarquia portuguesa en les revoltes criolles d‟Amèrica, els revoltats que, per tàctica o per convenciment, es declaraven continuistes amb els Bourbon calia que especificassin que ho eren de Fernando.
2 maig 1808 insurrecció antifrancesa del poble de Madrid, durament reprimida per les armes des de l‟horabaixa per Murat, cosa que encén més la revolta. Motiu: la partida cap a Baiona del fill petit de Carlos de Bourbon, Francisco de Paula (presumpte fill de Godoy), de catorze anys. La gent a Madrid es va llançar als carrers amb navalles i ganivets. Foren atiats per agents provocadors de la noblesa i de l‟església que sabien que Napoléon duia al sarró un nou ordenament jurídic, un nou Codi Civil que, entre moltes altres coses, posava fi als privilegis d‟aquests estaments. Cap persona no tindria privilegis per raó de naixement, se suprimiria l‟abominable Inquisició espanyola i la jerarquia eclesiàstica no podria intervenir en afers seculars.
3 maig 1808 continua Murat reprimint a Madrid la revolta, fent afusellar desenes d‟insurgents. Els francesos tenen 1.200 morts i els espanyols 2.500. A causa d‟una malaltia, Murat és substituït pel general Savary.
4 maig 1808 Carlos de Bourbon nomena Murat com a Lloctinent del Regne, perquè governi en el seu propi nom, en virtut de l‟autoritat que li conferia la protesta a la renúncia al tron que féu el 19 març a Aranjuez. Aquest decret arribà a Madrid el 6 maig.
5 maig 1808 Entrevista de Baiona, al castell-palau de Marracq. Carlos de Bourbon signa de pròpia mà un conveni, ideat per Godoy, entre ell i Napoléon, pel qual renuncia a la corona a favor de l'emperador francès, al qual també cedeix els territoris de les Índies. A canvi, Napoléon proporcionarà asil polític a ell, a sa muller, al seu fill petit, Francisco de Paula, i a Godoy, i una pensió de trenta milions de rals [unitat monetària espanyola, real] (vuit milions de francs) anuals.
6 maig 1808 arriben a Baiona les notícies de l‟aixecament del 2 maig a Madrid, i Napoléon i Carlos de Bourbon pressionen Fernando perquè reconegui son pare com a rei legítim, sense saber que son pare ja havia venut el regne a Napoléon. Fernando fa una contraoferta a Napoléon: casar-se amb alguna dona de la família Bonaparte i cedir-li tots els territoris entre l‟Ebre i els Pirineus a canvi de fer-lo a ell, Fernando, rei de la resta dels territoris. Finalment, Fernando accepta reconèixer son pare com a rei a canvi d‟un castell-palau al gust francès i una pensió de quatre milions de rals. Napoléon proclama el seu germà Joseph rei d'Espanya i de les Índies i amb la missió de dotar el regne amb una constitució.
8 maig 1808 Carlos de Bourbon escriu «a mis amados vasallos» que «los dominios que la divina providencia tenía puestos bajo mi Gobierno» «por un tratado firmado y ratificado, he cedido a mi aliado y caro amigo el Emperador de los franceses todos mis derechos sobre España e Indias» «Tendréislo entendido y así lo comunicaréis a los demás consejos, a los tribunales del reino, jefes de las provincias tanto militares como civiles y eclesiásticas, y a todas las justicias de mis pueblos, a fin de que este último acto de mi soberanía sea notorio a todos en mis dominios de España e Indias, y de que conmováis y concurran a que se lleven a debido efecto las disposiciones de mi caro amigo el emperador Napoleón» «Dado en Bayona en el palacio imperial llamado del Gobierno a 8 de mayo de 1808. Yo el Rey. Al Gobernador interino de mi consejo de Castilla». (Publicat a la Gazeta de Madrid, 20 maig 1808). La monarquia de Madrid ha mudat de dinastia, de borbònica a bonapartista.
a Uviéu (Astúries) el canonge de la seu Ramón de Llano crida la població a revoltar-se contra els francesos.
8-9 maig 1808 tractat de Baiona. Adhesió de Fernando de Bourbon i de sos germans a la declaració de llur pare. Total, Carlos de Bourbon, sos fills Fernando i els altres infants d'Espanya, cedeixen llurs drets a la Corona d'Espanya i de les Índies a Napoléon. Napoléon ofereix de nou el tron d‟Espanya a son germà Joseph. Napoléon ofereix a Carlos de Bourbon dues residències, perquè es pugui retirar amb sa muller i son fill petit: l‟esplèndid castell de Chambord, a la vall del Loira, o el castell de Compiègne, a la Picardia i amb un clima molt humit a l‟hivern. Malgrat el seu clima, que no aniria bé per a les seves afeccions reumàtiques, Carlos tria Compiègne, per ventura perquè Chambord és a devers 60 km de Valençay, localitat on sembla que residirà son fill Fernando.
10 maig 1808 arriben a Madrid el decret de 5 maig 1808 de convocatòria a Corts a Baiona i el de 6 maig 1808 de renúncia a la corona, en favor de son pare, de Fernando de Bourbon.
18 maig 1808 els prínceps espanyols (Fernando, son germà Carlos i el conco Antonio Pascual) arriben a llur residència de Valençay, la quiditat de Fernando, a la vall del Loira i a 232 km de París, agençada per Napoléon, qui també en pagava el lloguer, amb tot tipus de comoditats, un «château» amb grans jardins, amb església i amb l‟afegiment d‟un teatre i una «plaza de toros». Els acompanyà una petita cort, comandada pel majordom major Carvajal. S‟hi estaran cinc anys i set mesos, fins el desembre 1814, tractats amb respecte i consideració, amb caceres, classes d‟equitació, balls, concerts de guitarra, cuina espanyola... Tot i disposar d‟una biblioteca, els prínceps espanyols no mostraren gens d‟interès per la lectura sinó pels exercicis i les vetlades a l‟aire lliure. Cada dia acabava amb una pregària pública, on assistien la cort i tots els servents, i que els prínceps feien de genollons. Des de Valençay, Fernando escriví sovint a Napoléon felicitant-lo per les seves victòries, i fins i tot li va demanar de poder anar a la seva cort de París. També hi féu proclames perquè els espanyols se sotmetessin al nou rei Joseph Bonaparte. Napoléon publicà les seves lletres al diari de gran difusió Le Moniteur universel, gaseta oficial francesa, cosa que Fernando l‟agraí que mostràs l‟amor que li tenia.
23 maig 1808 a València el Crit del Palleter, fet per Vicent Doménec, un moviment popular dirigit pel franciscà Joan Martí, rebutja les abdicacions dels Bourbons (Carlos i Fernando, pare i fill) a Baiona. Els amotinats prengueren la Ciutadella.
24 maig 1808 a Saragossa, després de negar-se a enviar representants a les Corts de Baiona, el poble assalta el palau de la Capitania General i tanca el capità general d‟Aragó, Jorge Juan Guillelmi, lleial a Madrid i a Murat, a l‟Aljaferia. La revolta ha estat fomentada per Palafox, qui havia arribat de Baiona perseguit per la justícia per haver trencat amb publicitat la seva fidelitat a Joseph Bonaparte. Els militars formen una Junta presidida per Palafox com a capità general borbònic, qui repartí les armes del gran arsenal de l‟Aljaferia entre els voluntaris i mirà de fortificar la ciutat.
25 maig 1808 a València es constitueix la Junta Suprema de Govern del Regne de València.
27 maig 1808 manifestacions antifranceses molt violentes a València.
La junta provincial de Sevilla s‟autoqualifica de Junta Suprema de España e Indias i comença a fer gestions per a fer una aliança amb el rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda per tal de lluitar contra Napoléon i perquè la Marina Reial anglesa miràs d‟evacuar l‟exèrcit expedicionari espanyol enviat el 1807 per Godoy a Dinamarca per ajudar Napoléon, devers 14.000 homes comandats pel mallorquí Pere Caro (dit marquès de la Romana). D‟altra banda, la Junta no obeí el decret de convocatòria a Corts a Baiona de 6 maig de Carlos de Bourbon però sí que publicà el de 6 maig de renúncia de Fernando de Bourbon en favor de son pare, tots dos decrets expedits a Baiona.
28 maig 1808 insurrecció antifrancesa a Cadis i a Granada.
29 maig 1808 quatre dies després d‟arribar a Lleida la còpia de les renúncies dels Bourbon al tron d‟Espanya i de les Índies en favor dels Bonaparte, hom constitueix a la ciutat la primera Junta local del Principat, la Junta de Defensa del Corregimiento, presidida pel bisbe navarrès Gerónimo M. de Torres, en defensa de la Religió (catòlica) i del «rei» Fernando de Bourbon. Aviat la Junta decretà l‟aixecament, en dos anys, de 40.000 soldats organitzats en 40 terços de 1.000 homes cadascú, que rebrien el nom de Batallones de Cataluña. Pura il·lusió, lleves d‟aquesta magnitud acabaven en no res: només reclutaven devers un 10 % del projectat, malgrat les amenaces de pena de mort als pròfugs. A més, una vegada els homes eren enquadrats, eren difícils de controlar tant per l‟exèrcit bonapartista com pel borbònic, i a mesura que avançà la guerra augmentaren les desercions de miquelets, però sobretot de sometents. Les Juntes i les autoritats militars s‟esforçaren per frenar les desercions, dictant ordres molt severes no sols contra els desertors sinó també contra la població civil que els acollia. D‟altra banda, la Junta vetllà perquè els béns dels nobles i de l‟Església no servissin per a sufragar les despeses de la guerra contra el francesos. Aquesta junta fou l‟antecessora de la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña.
A Palma, el capità general (del suprimit Regne) de Mallorca, Joan Miquel de Vives, constitueix una Junta Suprema de Govern, amb el bisbe de Mallorca, les autoritats militars i polítiques, dos diputats de Menorca i dos d‟Eivissa.
2 juny 1808 un grup de revoltats crema el paper segellat bonapartista que acaba d‟arribar a la plaça Major de Manresa, paper que no duia el nom del rei borbònic sinó el segell de validesa del seu lloctinent Murat. El mateix dia, els revoltats van constituir la Junta de Govern i de Defensa de la ciutat.
6 juny 1808 Carlos de Bourbon deixa d‟esser oficialment el rei d'Espanya i de les Índies, perquè Napoléon finalment ha pogut convèncer un membre de sa família Bonaparte perquè ho sigui: son germà Joseph, advocat i diplomàtic amb gran experiència. Per accedir al tron espanyol Joseph hagué de renunciar al de Nàpols.
La Junta Suprema de Sevilla declara la guerra «al Emperador de Francia, Napoleón I» i crida les tropes espanyoles que ocupen el Regne de Portugal i dels Algarves que se‟n tornin.
Emboscada estratègica a la collada del Bruc d‟una columna francesa, comandada pel brigadier François Xavier de Schwartz. La columna havia sortit de Barcelona cap a Manresa per a destruir-hi els molins polvorers i imposar una forta contribució a la ciutat pel seu esclat de violència política. Al seu pas per la collada, és sobtadament hostilitzada per tropes regulars suïsses del regiment Wimpffen 1, de guarnició a Igualada, i pels sometents de la zona, especialment el de Manresa, comandat per Maurici Carrió, i el d'Igualada, comandat per Antoni Franch. El conjunt d‟aquestes forces, dirigides pel tinent suís Franz Krutter Grotz, féu retrocedir les de. Schwartz. La victòria fou més moral que militar i sense conseqüències reals, però sí llegendàries.
7 juny 1808 el governador de Tortosa, Santiago Guzmán de Villoria, és assassinat quan mirava d‟apaivagar els ànims del poble, mentre els pagesos de l‟Aldea cridaven «ara pagareu les terres», en al·lusió directa a la reivindicació de llurs usos comunals.
una columna francesa comandada per l‟occità Joseph [Jausep] Chabran arriba a Tarragona. Ha sortit de Barcelona, enviada per Duhesme, amb la missió de tractar d‟incorporar el regiment suís de Wimpffen, de guarnició a la plaça, a les forces bonapartistes. En arribar a Tarragona, la guarnició li obre les portes, però Chabran no tingué prou temps d‟acomplir la seva missió perquè l‟endemà li arribà, per via marítima, l‟ordre de Duhesme de tornar a Barcelona per mor dels incidents que s‟han esdevingut al Bruc i que Duhesme ha qualificat com molt més greus del que foren.
Dupont arriba a Còrdova, però decideix replegar-se cap el coll de Despeñaperros, dins el cor de Serra Morena.
El general Charles Lefebvre-Desnouettes, sortint de la plaça forta d‟Iruñea [Pamplona], en poder dels francesos des del febrer, s‟adreça a Saragossa combatent i fent recular l‟exèrcit de Palafox fins que s‟acantona dins la ciutat. Saragossa és una plaça molt important per al bonapartistes per trobar-se entre l‟Ebre i els Pirineus, territoris cobejats personalment per Napoléon per incorporar-los al seu imperi.
8 juny 1808 entren a Vilafranca del Penedès els sometents de la zona, capitanejats per l‟estudiant de teologia Josep Marimon, i assassinen el governador, Joan de Toda, la seva muller i el seu secretari, així com diversos hisendats locals. L‟alcalde major, Joan Guixer, no fou mort perquè s‟havia amagat al convent dels Trinitaris. Cremen la casa del governador i la de l‟alcalde major. Finalment es reuniren a la vila uns 6.000 homes que assolaren la vila i el seu entorn. Des del començ de la guerra han augmentat les partides com la d‟en Marimon, que aprofiten les circumstàncies per cometre tota mena de malifetes. Camuflats com a guerrillers demanen diners i avituallament i si no ho aconsegueixen ho fan assaltant, robant i matant.
9 juny 1808 a Barcelona, davant les exigències econòmiques de Duhesme, Ezpeleta crea una Junta d'autoritats i classes, anomenada de «subsistencias» [per abastir l‟exèrcit], que no mostrà gens d‟interès per recollir les quantioses sumes exigides, cosa que comportà la detenció com a ostatges de membres destacats de la clerecia, de la noblesa i del comerç. Els membres de la Junta anaren fugint de Barcelona, fins que el 28 agost la Junta desaparegué perquè no en restava cap, de membre.
La columna comandada per Chabran, de retorn a Barcelona des de Tarragona, és atacada pel sometent, entre ells Antoni Franch, per impedir-li el pas per l'Arboç. Chabran els féu fugir, saquejant la vila a continuació.
10 juny 1808 Chabran i les seus homes sufoquen la revolta de Vilafranca.
11 juny 1808 l'alcalde major de Vilafranca, vestit de frare, parteix cap al monestir de Montserrat, però quan era devers Monistrol d'Anoia alguns sometents el reconegueren i l‟assassinaren a escopetades.
12 juny 1808 a Cabezón de Pisuerga l'«exèrcit de Castella», comandat per Gregorio García de la Cuesta, és derrotat per un destacament de l‟exèrcit bonapartista del mariscal occità Jean-Baptiste [Joan-Baptista] Bessières [Becièras]. Com a conseqüència, Valladolid i Santander són ocupades per l‟exèrcit francès.
Constitució de les Corts de Baiona, reunió d‟una Diputació general o assemblea de 150 notables bonapartistes, si bé no passaren mai de 91, considerats «afrancesados» per qui es consideraven «patriotes espanyols», per tal de fer tornar el règim absolutista del Regne d‟Espanya i de les Índies en un de constitucional, tot fent que la monarquia s‟obligui a respectar els drets civils proclamats per la Constitució que redactaran. Després de la Revolució Francesa, els bonapartistes eren els partidaris del pensament revolucionari i constituïen una gran part de la cultura i de la intelligentsia espanyola de llavors. La Guerra Peninsular pot esser interpretada com una guerra civil entre una minoria civil, descreguda, il·lustrada i progressista, partidària d‟un canvi dinàstic a favor dels hereus dels destronadors dels Bourbon a París i els poders borbònics, nacionalistes, catòlics, conservadors i tradicionals establerts, especialment l‟exèrcit espanyol. Bonapartistes versus borbònics, una guerra més de les guerres dinàstiques europees, on els borbònics es «disfressen» de patriotes espanyols, atiant el nacionalisme espanyol del poble fins al paroxisme i blasmant els bonapartistes d‟estrangeritzadors, alhora que fomenten la xenofòbia contra els francesos. Vet a continuació una mostra variada d‟«afrancesados» espanyols i catalans:
El català, canonge, historiador i lexicògraf, Fèlix Amat de Palou, confessor de Carlos de Bourbon von Sachsen.
El valencià Francesc Amorós, pedagog i militar, un dels fundadors de l‟Educació Física moderna, la gimnàstica amorosiana.
Miguel José de Azanza, virrei de la Nova Espanya (avui Mèxic), on sufocà la «rebel·lió dels matxets», que pretenia la independència de Mèxic el 1799, antecedent del Crit de Dolores. De tornada a Europa, fou un dels redactors de la Constitució de Baiona. Javier de Burgos, creador de la divisió provincial espanyola.
L‟economista Francisco de Cabarrús, creador del primer banc central espanyol, el Banco de San Carlos.
L‟arabista i hel·lenista José Antonio Conde, torsimany de Joseph Bonaparte.
L‟escolapi Pedro Estala, dedicat a reorganitzar l‟ensenyament bàsic com un dret públic, general i gratuït.
El marí i historiador Martín Fernández de Navarrete. L‟escriptor Leandro Fernández de Moratín.
El metge i químic Josep Garriga i Buach, que fou diputat a les Corts de Baiona quan gaudia del màxim reconeixement entre la comunitat científica francesa.
L‟hel·lenista, periodista i escriptor José Gómez Hermosilla.
L‟empresari tèxtil Erasme de Gònima.
El pintor Francisco de Goya, qui feu un magnífic retrat d‟Arthur Wellesley (dit duc de Wellington), el vencedor de la Guerra Peninsular.
El cap (maire) del govern municipal de Barcelona Melcior de Guàrdia.
L‟eclesiàstic Juan Antonio Llorente, historiador crític i abolicionista de l‟abominable Inquisició espanyola.
L‟escriptor perseguit per l‟abominable Inquisició espanyola des de jove José Marchena.
El poeta i polític Juan Meléndez Valdés.
L‟escriptor i polític Sebastián de Miñano, processat per l‟abominable Inquisició espanyola.
Manuel José Narganes, dedicat a l‟ensenyament i a la millora de la instrucció pública. Gonzalo O'Farrill, tinent general de los «Reales Ejércitos» amb Carlos de Bourbon von Sachsen i ministre de la Guerra amb Joseph Bonaparte.
Tomàs Puig i Puig, filòsof, polític, jurista i historiador, qui, viatjant per Europa, s‟adonà que la monarquia absolutista espanyola era un llast per a la modernització de Catalunya. Confegí plans revolucionaris d‟organització política de Catalunya, segregada de la monarquia borbònica de Madrid i integrada dins l‟Imperi Francès, fins al punt que cal atribuir-li la iniciativa de recatalanització política i nacional del 1810.
El polític Josep Pujol i March, catalanitzador del Diario de Barcelona i impulsor de la reintroducció de la llengua catalana a l‟administració pública.
El comerciant i banquer Gaspar Remisa i Miarons.
El matemàtic i periodista Alberto Rodríguez de Lista, qui als tretze anys fou substitut de la càtedra de matemàtiques de la Sociedad Económica de Sevilla.
El polític, jurista i economista valencià Joan Sempere, expedientat per la l‟abominable Inquisició espanyola.
Manuel Silvela, autor d‟una Biblioteca selecta de Literatura española i un Compendio de Historia Antigua hasta los tiempos de Augusto.
El concertista i compositor català Ferran Sor.
El jurista Ramon Torrà, jutge de la Cour d‟Appel de Barcelona.
Mariano Luis de Urquijo, «secretario de Estado» de Carlos de Bourbon von Sachsen i secretari de les Corts de Baiona.
13 juny 1808 les Corts de Baiona reben l‟Inquisidor General de la Suprema Inquisició d‟Espanya que ha vingut a demanar que mantinguin la seva institució.
14 juny 1808 segona acció a la collada del Bruc. Aquesta vegada implicà una columna francesa, comandada per Chabran, enviada per Duhesme per a «desembossar» el pas i venjar l‟anterior emboscada al Bruc. Aquesta vegada, els revoltats eren més per la presència de 1.500 voluntaris de Lleida, comandats per Joan Baget, però els francesos també n‟eren més, replicant les quantitats de la primera confrontació. La composició de les forces era semblant a l‟anterior confrontació, si bé els components del regiment suís Wimpffen, vestien de paisà i amb barretina. Tampoc aquesta vegada la confrontació militarment no fou gaire important, però també, i sense cap factor sorpresa, acabà amb la fugida de la columna de Chabran. El ressò de les «victòries» del Bruc propicia l'alçament d‟altres ciutats com Martorell, Terrassa, Girona i Tortosa contra les tropes franceses, i arreu del país sorgeixen sometents per lluitar contra els francesos. Quant al Bruc, romangué sempre un pas expedit per a les tropes franceses en trànsit entre Barcelona i Perpinyà.
Rendició de l‟esquadra de l'almirall François Étienne de Rosily-Mesros a les forces espanyoles de Cadis. Rosily comandava les restes franceses de la flota francoespanyola batuda per l‟almirall Nelson a Trafalgar (21 octubre 1805). Des de la desfeta, dos anys i nou mesos, els vaixells de Rosily han romàs fondejats a la badia de Cadis perquè la Marina Reial anglesa, amb base a Gibraltar, els impedia de sortir-ne. En canviar les aliances militars, l‟esquadra de Rosily fou intensament canonejada per vaixells espanyols i el seu personal de terra amenaçat d‟esser degollat. I atès que no arribaven els socors del general Dupont, qui seria vençut aviat a Bailèn, no li restà més sortida que retre‟s.
16 juny 1808 una divisió francesa comandada per l‟italià Giuseppe Lechi, el segon de Duhesme, i sortida de Barcelona per mantenir obert el camí cap a Girona, s‟apodera del Castell costaner de Montgat, causant-hi una gran carnisseria. La divisió francesa continuà cap a Mataró i Calella amb la missió encomanada. A la presa de Mataró, Lechi es distingí per les seves crueltats i pel seu afany de botí.
18 juny 1808 Joseph Bonaparte, el nou rei d'Espanya i de les Índies, dit Joseph- Napoléon I o Joseph I, es presenta a les Corts de Baiona, encarregada d‟escriure una constitució per al regne.
A Lleida la Junta local es transforma en la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña, declarant-se com a depositària de les facultats tant de la Reial Audiència de Barcelona com del Poder Legislatiu. Era formada per un representant de cada «corregimento» (vegueria) i presidida pel bisbe Torres. Aviat la nova junta es posà en contacte amb la de València i, posteriorment amb la Junta Suprema de Sevilla. Autònomament imposà tributs, encunyà monedes, aixecà exèrcits de miquelets voluntaris i sometents de reserva per lluitar contra els francesos i nomenà Domingo Mariano de Traggia com a nou capità general borbònic de Catalunya, substituint Ezpeleta considerat bonapartista. L‟activitat de la Junta aconseguí aïllar militarment Barcelona, i Duhesme, del seu rerepaís.
20 juny 1808 després de l'aixecament general del Principat i de la formació de la seva Junta Superior, molts barcelonins, i una gran part de la guarnició espanyola, abandonaren la ciutat, alhora que aquesta romania aïllada de la resta del país, llevat del Rosselló. Duhesme, conscient que no controla les comunicacions entre Perpinyà i Barcelona, tracta d‟apoderar-se de Girona. No ho aconsegueix malgrat la superioritat numèrica dels francesos, devers 5.000 homes, contra 300 soldats del regiment irlandès Ultònia i uns 1.500 miquelets, de la ciutat i de poblacions veïnes.
25 juny 1808 primer setge de Saragossa, plaça oberta i pobrament fortificada, per les tropes bonapartistes del general occità Jean Antoine [Joan Antòni] Verdier [Verdièr] qui ha vingut amb molts de reforços per rellevar Lefebvre i fer-se càrrec del setge. Palafox i la seva plana major abandonen la ciutat. Durant els dies següents la ciutat és bombardejada intensament. El polvorí de la ciutat esclata dia 27, circumstància que els francesos aprofiten per a millorar llurs posicions.
28 juny 1808 el mariscal Bon-Adrien Jeannot de Moncey, provinent de Madrid, ataca sense gens d‟èxit la ben «fossada» ciutat de València defensada pel general való Philippe Auguste de Saint-Marq.
2 juliol 1808 Palafox torna a Saragossa amb reforços just a temps per rebutjar un nou atac general. En aquest rebuig destaca una dona que fa d‟artillera: la catalana Agustina Saragossa i Domènech (dita Agustina d'Aragó), muller d‟un artiller català de l‟exèrcit reial borbònic.
A Manresa durant un motí popular és assassinat el governador militar i polític, Francesc Codony, un francès i dos presoners afrancesats, motí provocat pel greuge comparatiu que el poble baix contribuïa a les despeses de la guerra mentre els rics no hi contribuïen, perquè fugien de la ciutat per refugiar-se en poblacions més allunyades de l‟exèrcit francès, especialment a Berga i Solsona. El poble baix, en no poder allunyar-se del teatre bèl·lic per mor de no poder transportar els seus escassos mitjans de vida, com ara la terra o el taller, és objecte de la violència de tots els exèrcits, regulars o irregulars, borbònics o bonapartistes, i tornarà un combatent quan calgui defensar la seva casa, la seva terra i la seva família, per retornar a la terra o el taller en els moments de pau.
5 juliol 1808 Tractat de Baiona. Napoléon retrocedeix els seus drets à la corona d'Espanya i de les Índies a son germà Joseph. Joseph serà el titular de la corona fins l‟11 desembre 1813 (Tractat de Valençay).
6 juliol 1808 Joseph signa la Constitució elaborada per les Corts de Baiona.
7 juliol 1808 acceptació de la Constitució de Baiona per les Corts. Segons el dret polític tradicional català, una Constitució és un acord proposat pel rei i acceptat per les Corts, i un Capítol de Cort és un acord proposat per les Corts i acceptat pel rei. D‟ací la fórmula tradicional de les publicacions de les «Constitvtions y altres drets de Catalvnya, compilats en virtvt del capitol de cort LXXXII de las Corts». L‟acceptació, idò, de la constitució per les Corts de Baiona és una Constitució atès que Joseph Bonaparte se l‟ha feta seva abans. És la primera Constitució de tota la història del Regne d‟Espanya i de les Índies i del seu antecessor el Regne de Castella i Lleó, cosa que corrobora clarament la manca de tradició democràtica d‟aquesta entitat política. Aquesta primera Constitució espanyola accepta, per primera vegada des de la fundació del Regne de Castella, dos principis polítics fonamentals: 1. Que el poder legislatiu és del monarca amb el concurs de les Corts, pràctica consolidada pel nostre dret públic des de les Corts de Barcelona del 1283, 525 anys abans, i 2. Que la «caixa» del rei no és la «caixa» del país «Art. 119. El Tesoro público será distinto y separado del Tesoro de la corona». Senzillament, a la tradició política espanyola, tots els cabals públics eren del rei. Per contra, feia molt més de mig mil·lenni que els estats catalans posseïen sobiranament les «caixes» de les seves societats: les caixes de les dues Generalitats i del Gran i General Consell. Aquesta primera Constitució espanyola, entre moltes altres innovacions, aboleix l'abominable Inquisició espanyola (Art. 98) i la tortura com a mètode d‟investigació, i no simplement com a pena o càstig posterior al judici. En pla, usar el turment per obtenir confessions, característica de la justícia tradicional castellana: «El tormento queda abolido: todo rigor o apremio, que se emplee en el acto de la prisión, o en la detención y ejecución y no esté expresamente autorizado por la ley, es un delito» (Art. 133).
9 juliol 1808 Joseph Bonaparte parteix de Baiona cap a Madrid.
14 juliol 1808 a Medina de Rioseco el mariscal Bessières derrota l‟únic exèrcit espanyol, comandat pels generals Joaquín Blake i García de la Cuesta, que hauria estat capaç de defensar els antics regnes de Castella i de Llión [León] contra els francesos. Joseph Bonaparte ja té el camí expedit cap a Madrid.
15 juliol 1808 estant vacant la corona de Nàpols amb la partida de Joseph Bonaparte, Napoléon la concedeix al seu cunyat Joachim Murat, qui serà proclamat rei com a Joachim-Napoléon.
20 juliol 1808 Arribada de Joseph Bonaparte a Madrid com a rei. La població s'absté de fer manifestacions.
22 juliol 1808 Capitulació de Bailèn, primer fracàs important dels exèrcits bonapartistes en tot Europa: devers 24.215 soldats francesos del general Dupont, morts de calor i de set, són acorralats per un exèrcit espanyol d‟uns 28.385 soldats del general Xavier de Castaños. L‟artífex de la victòria és el general suís Theodor von Reding, qui comandava les tropes espanyoles. Les baixes no són rellevants, 2.200 morts i 400 ferits francesos per 243 morts i 735 ferits espanyols, però sí els presoners: devers 22.000 presoners francesos. És la primera derrota en camp obert dels exèrcits bonapartistes, i es demostrava que l‟exèrcit francès no era invencible. Segons la capitulació signada per Castaños i Dupont l‟endemà de la rendició, els francesos deposaven les armes a canvi d‟esser repatriats. Tanmateix, els termes de la capitulació foren violats pels espanyols i els presoners francesos foren ensardinats dins pontons fondejats a la badia de Cadis, però, atès que una febre epidèmica els delmà, les autoritats espanyoles, per tal d‟evitar l‟epidèmia a Cadis, els deixaren abandonats a la inhòspita Cabrera, com a un gran camp de concentració, sense cap tipus de manera de sobreviure. Només sobrevisqueren a Cabrera 3.600 homes de les tropes de Dupont. Comparau aquesta Capitulació amb la Convenció de Sintra de 30 agost 1808.
Duhesme torna a assetjar Girona amb més efectius, 12.000 homes, perquè ha rebut el reforçament de les tropes del general occità Honoré Charles [Onorat Carles] Reille provinent de Figueres.
23 juliol 1808 la Gaceta de Madrid, la gaseta oficial del regne, publica l'ordre del Consell de Castella, òrgan suprem del regne, perquè la Constitució bonapartista sigui servada i arribi a tots els tribunals.
24 juliol 1808 per reforçar la defensa de Girona, hi arriba un batalló de 1.300 voluntaris de Barcelona que es trobaven a Maó i que han desembarcat marejats a Sant Feliu de Guíxols. Refets del mareig i esquivant l‟exèrcit francès, han entrat a Girona.
25 juliol 1808 el dia simbòlic de la festivitat de Santiago, patró d‟Espanya, és promulgada la Constitució i Joseph Bonaparte és proclamat rei d‟Espanya i de les Índies durant el curs d‟una cerimònia solemne a Madrid.
30 juliol 1808 com a conseqüència de la batalla de Bailèn, Joseph abandona precipitadament Madrid, i dos dies després les tropes franceses evacuen la ciutat.
1 agost 1808 desembarca a Portugal un exèrcit expedicionari del rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda comandat per l‟irlandès Arthur Wellesley (dit duc de Wellington, o simplement Wellington), que no fou mai ben rebut per l‟exèrcit espanyol. Just desembarcat es dedica a alliberar el Regne de Portugal i dels Algarves de l‟ocupació francoespanyola i a reorganitzar el desmoralitzat exèrcit portuguès. Wellesley comença a intervenir en una molt llarga guerra contra Napoléon arreu d‟Europa, que acabà amb la victòria de Wellesley sobre Napoléon el 18 juny 1815 a Waterloo, a 20 km al sud de Brussel·les. La Guerra Peninsular no és idò sinó un episodi més de la contenció militar de l‟expansionisme bonapartista, guerra decisivament guanyada per Wellesley. Aquesta guerra és qualificada geogràficament d’Espanya pels francesos i políticament pels espanyols en anomenar-la de la Independència. En puritat, considerant la totalitat de la nació espanyola estesa per part de la Península i per part d‟Amèrica, hom l‟hauria de denominar-la Guerra de les Independències, perquè fragmentà la nació espanyola en un munt d‟entitats polítiques.
3 agost 1808 seguint un pla ordit pel marí Francesc Barceló, dues fragates de la Marina Reial anglesa, comandades per l‟escocès Thomas Cochrane (dit Le loup des mers), bombardegen el castell de Montgat, que després és assaltat per un petit grup de tropes de desembarcament angleses conjuntament amb companyies de miquelets i sometents de la zona. Atès la situació estratègica per a les comunicacions franceses entre Barcelona i Girona, el castell de Montgat canvià de mà diverses vegades, bé pels francesos procedents de Barcelona, bé per les fragates de Cochrane, qui tenia encomanada la missió d‟escometre els francesos al llarg de la costa entre Barcelona i Marsella.
4 agost 1808 assalt del general Verdier a Saragossa, defensada per Palafox, després d‟un mes d‟assetjament. Al matí els francesos hi entren però troben una gran i inesperada resistència que els fa retirar-se al vespre, amb Verdier ferit. Lefebvre es torna a encarregar del comandament.
5 agost 1808 com a conseqüència de la batalla de Bailèn, Napoléon ordena enviar a la Península la meitat de les forces franceses de la Confederació del Rin.
6 agost 1808 s‟instal·la a Tarragona, provinent de Lleida, la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña, una plaça forta més segura i comunicada marítimament, atès que dia 17 juliol havia arribat a les envistes de Lleida l‟exèrcit francès després d‟ocupar Tàrrega. Així, la Junta rebé el reforç de les guarnicions de Mallorca i de Menorca, devers 30.000 homes, desembarcades al port de Tarragona.
7 agost 1808 arriben a Saragossa reforços espanyols: 3.000 homes i municions. A la nit, Lefebvre rep una carta del rei Joseph Bonaparte qui l‟ordena aixecar el setge, perquè ell mateix ha hagut d‟evacuar Madrid per mor de la desfeta de Bailèn.
11 agost 1808 el Consell de Castella, cor legislatiu del Regne, invalida les operacions sobre la propietat del Regne d‟Espanya i de les Índies fetes a Baiona tot considerant nul·les les abdicacions que s‟hi feren. Per al Consell de Castella, la dinastia propietària és la borbònica i no la bonapartista, malgrat tots els acords de Baiona.
13 agost 1808 l‟exèrcit espanyol entra a Madrid.
14 agost 1808 Castaños, el vencedor de Bailèn, arriba a socórrer Saragossa des d‟Andalusia amb 25.000 homes però els francesos ja són partits.
16 agost 1808 Duhesme no aconsegueix, per segona vegada, retre Girona després d‟un setge començat el 22 juliol. La ciutat és una peça important en les comunicacions entre Perpinyà i Barcelona. L‟irlandès Richard O'Donovan, cap de la guarnició, ha dirigit la defensa de la ciutat amb l‟ajut dels miquelets de Francesc Milans del Bosch i del sometent de l‟Empordà comandat per Joan Clarós.
17 agost 1808 Wellesley derrota les tropes francoespanyoles de Junot a Roliça, a devers 66 km al nord de Lisbona.
21 agost 1808 l‟aïllament de Barcelona, la manca de numerari i el desordre provocat per la introducció de moneda francesa fan que Ezpeleta restableixi les funcions de la seca a Barcelona per encunyar monedes d‟or, d‟argent i de coure. Les noves monedes porten a l‟anvers l‟escut de Barcelona i no porten cap nom de sobirà, i la seva unitat monetària no és el ral espanyol ni el franc francès sinó la peseta, mot derivat d‟una antiga i petita moneda catalana usada des del segle XV, la peça petita o peceta, espanyolitzada en peseta i en català i en francès pesseta. És la primera encunyació moderna de pessetes, i la nova moneda és absolutament autònoma i no com la que serà encunyada a Girona el 1809 en espanyol, amb l‟escut d‟Espanya, olim Castella i Lleó, i amb el nom d‟un sobirà, Fernando de Bourbon. Com a terme de comparació, la moneda que serà encunyada a Palma el 1812 per a commemorar l‟esclafament de la «revolució» menorquina és igual que la comentada de Girona però en llatí, la llengua internacional perquè ho sàpiga tothom, i usant explícitament com a unitat monetària la nostra lliura.
Wellesley, reforçat amb forces portugueses, torna a derrotar les tropes francoespanyoles de Junot a Vimeiro, a devers 63 km al nord de Lisbona.
22 agost 1808 Barcelona: en trencar-se les comunicacions amb la cort a Madrid de Joseph Bonaparte, Duhesme esdevé la suprema autoritat del Principat, on enceta una política força repressiva. Declara l'estat de setge, nomena un nou capità general bonapartista de Catalunya i estableix el primer cos de policia moderna de què ha disposat la ciutat, a càrrec de Ramon Casanova, cos dedicat al control sense escrúpols de la població.
23 agost 1808 Antoni Brusi i Mirabent comença a publicar a Tarragona la Gazeta militar y política del Principado de Cataluña impresa «de orden de la Junta Superior del Principado». Òrgan oficial de la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña, de periodicitat generalment bisetmanal i redactada majoritàriament per clergues. El lloc d‟edició anà canviant seguint la seu de la Junta per diverses ciutats catalanes, segons els esdeveniments de la guerra.
24 agost 1808 a Madrid Fernando de Bourbon és proclamat rei in absentia.
30 agost 1808 Junot acorralat no pot retirar-se de Portugal ni rebre ajut exterior i, per tot això, proposa un armistici a Wellesley: per la Convenció de Sintra els francesos i espanyols derrotats a Vimeiro no són considerats presoners de guerra i seran evacuats de Portugal per la Marina Reial anglesa: Junot i els francesos a Kiberen [Quiberon] a la Bretanya, i els espanyols a Tarragona. Les tropes serien repatriades portant les armes i els botins que haurien pogut rapinyar durant la guerra, «amb armes i bagatges». En general, els soldats eren molt mal pagats i de qualque cosa havien de viure en llicenciar-se, i per això tenien com a norma viure sobre el terreny i practicaven amb freqüència el saqueig. La frase es féu famosa arreu, si bé Wellesley fou cridat a Londres per donar explicacions per haver signat un armistici tan insòlit. Durant la seva absència, les forces angleses foren comandades pel general John Moore. Comparau aquesta Convenció amb la Capitulació de Bailèn de 22 juliol 1808.
1 setembre 1808 arriben a Girona 2.800 homes de reforç comandats pels generals borbònics Blake i Jaime García Conde.
5 setembre 1808 havent sortit de Tarragona el 29 agost, la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña s‟instal·la a Vilafranca del Penedès, convençuda que la caiguda de Barcelona en poder borbònic serà imminent. Tanmateix, Barcelona no caigué i, a partir de llavors, la Suprema Junta tingué un itinerari mòbil i errant que la portà per unes altres vint ciutats catalanes (Sant Feliu de Llobregat, Tortosa, etc.).
8 setembre 1808 el Senat francès aprova una lleva extraordinària de 160.000 soldats per intervenir a la Guerra Peninsular.
13 setembre 1808 Ezpeleta es nega a sotmetre's a l‟autoritat directa de Duhesme. Fou empresonat l‟abril de l‟any següent i duit a França.
25 setembre 1808 reunió de delegats de totes les Juntes provincials borbòniques a Aranjuez per constituir la Junta Suprema Central y Gubernativa del Reino de España e Indias (a partir d‟ací en direm simplement Junta Suprema Central), òrgan amb els poders executiu i legislatiu espanyols durant gran part de la Guerra Peninsular.
15 octubre 1808 Entrada quasi simultània d'un exèrcit anglès desembarcat a Portugal i de l‟avantguarda d‟un gros exèrcit francès a la Península travessant el Bidasoa.
26 octubre 1808 Vives desembarca a Tarragona, provinent de Palma, com a nou capità general borbònic de Catalunya. Amb Vives hi arriba la resta de la guarnició de les Balears, el regiment de milícies de Palma, el regiment suís Betschard i les tropes espanyoles alliberades a Portugal per la Convenció de Sintra.
29 octubre 1808 partida de Napoléon cap a la Península.
5 novembre 1808 Joseph i la seva cort, refugiats a Gasteiz, veuen arribar-hi sense avís previ Napoléon.
6 novembre 1808 Napoléon fa proclamar que «L‟Emperador comanda el seu exèrcit en persona».
8 novembre 1808 després de diverses escaramusses des del començ de setembre pel rerepaís de Barcelona, Vives decideix bloquejar Barcelona, i fer-la retre per fam, abans no arribi el general Laurent Gouvion (dit Gouvion-Saint-Cyr) de Perpinyà amb un importat exèrcit (24.000 soldats i 2.000 cavalls) enviat per a socórrer Duhesme a Barcelona. Vives comptava amb les forces desembarcades a Tarragona i les de la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña, notablement amb els miquelets comandats pels militars professionals Milans del Bosch i Clarós, així com amb la Marina Reial anglesa per bloquejar per mar i bombardejar la ciutat. Vives dubtà entre anar a l‟encontre de Gouvion i barrar-li el pas o continuar blocant Barcelona, com féu. Gouvion, per contra, passà el Fluvià i es dirigí a tota via cap a Barcelona.
10 novembre 1808 a Gamonal, i just incorporat a la Guerra Peninsular, el mariscal occità Jean-de-Dieu [Joan-de-Dieu] Soult [Solt] amb un combat ràpid causa una gran desfeta a les tropes espanyoles que li permeten conquerir l‟estratègica ciutat de Burgos.
11 novembre 1808 Napoléon entra a Burgos.
14 novembre 1808 a prop de Reinosa, Soult derrota les forces espanyoles del general Blake que es retiraven cap a Llión. S‟apodera de Reinosa, hi instaura un nou sistema de govern municipal i en fa una base d‟operacions de l‟exèrcit francès. Des d‟allà, Soult domina tota la Cantàbria i el País Basc, ruta obligada entre Madrid i la frontera del Bidasoa.
16 novembre 1808 Soult ocupa Santander.
23 novembre 1808 a prop de Tudela, forta desfeta de les forces borbòniques de Castaños per part de les bonapartistes del mariscal occità Jean [Joan] Lannes [Lanas], totes dues amb devers 30.000 homes. Les baixes espanyoles foren uns 4.000 morts i 3.000 presoners mentre que les franceses no arribaren a 600, entre morts i ferits. Castaños mirava d‟evitar que les forces bonapartistes arribassin a Madrid.
Fugint dels bonapartistes, la Junta Suprema Central es retira cap a Extremadura i després a Andalusia. Igualment, el cosí de Fernando de Bourbon i primat d‟Espanya, Luis María de Bourbon y Vallabriga (dit Cardenal de Borbón) i sa germana María Teresa de Bourbon, muller de Godoy, davant l‟arribada de les tropes bonapartistes fugen de la seu de Toledo amb la comitiva de la Junta Suprema Central. Luis María i María Teresa, cosins de Fernando de Bourbon, són els únics membres de la família reial que no han abandonat el regne. Luis María, tot i defensor dels drets dinàstics de la família, sempre blasmà les abdicacions de Baiona i especialment el comportament de Fernando.
28 novembre 1808 les tropes angleses es retiren al Regne de Portugal i dels Algarves.
30 novembre 1808 el general borbònic Nazario Eguía, amb material i efectius insuficients, és vençut a Somosierra i no pot aturar l‟avanç bonapartista.
4 desembre 1808 l'exèrcit bonapartista, amb Napoleó al capdavant, entra a Madrid sense trobar-hi gens de resistència. De fet, la ciutat no estava fortificada i la seva guarnició la formaven només una cinquantena de soldats. Després de la capitulació de la ciutat, Napoléon, com si fos un monarca absolut, signà un seguit de decrets dits «de Chamartín»: Abolició dels drets feudals i de l‟abominable Inquisició espanyola; reducció a una tercera part del nombre de convents; supressió de les duanes provincials; destitució del Consell de Castella i els seus membres arrestats. Comencen les requisicions que du a terme Savary. Aquesta actitud prepotent creà al seu germà Joseph, ja reposat com a rei i que llavors era a El Pardo, una situació enutjosa.
5 desembre 1808 el general francès Gouvion, amb una molt potent artilleria italiana comandada per l‟italià Domenico Pino, aconsegueix fer-se primer amb la Ciutadella i la vila de Roses i després amb el Castell de la Trinitat. Gouvion havia posat setge a les fortificacions de Roses el 7 novembre, quasi un mes de combats. Els atacants eren uns 24.000 soldats, entre francesos i italians de la República Italiana. La Ciutadella, amb accés directe a la mar, era protegida per l„imponent Castell dalt d‟un turó. La defensa de les fortificacions, devers 3.500 homes, havia anat a càrrec de les tropes espanyoles de guarnició, comandades pel coronell irlandès Peter O'Daly (del regiment Ultònia), els miquelets de la zona i una força naval de la Marina Reial anglesa comandada per Cochrane, que no sols havia donat suport des de la mar sinó que no dubtà a destacar els seus mariners i infants com a defensors del castell. Els defensors del castell sortiren i s‟embarcaren després de la rendició de la Ciutadella i de la vila. Cochrane, just evacuat el castell, el féu volar amb una gegantina explosió per tal que els francesos no l‟aprofitassin per controlar la badia de Roses. Els defensors de la Ciutadella foren fets presoners dels francesos, i els defensors no anglesos del castell foren transportats cap al sud per Cochrane per reunir-se amb les forces del capità general borbònic Vives. Per part francesa, el general Reille s‟encarregà de la guarnició de Roses.
10 desembre 1808 Carlos de Bourbon, amb permís de Napoléon, es trasllada i s‟instal·la a Marsella, perquè el clima de Compiègne no li prova gens. Napoléon considera que ha trencat els acords de Baiona i per això deixa de pagar-li la pensió. Carlos i sa muller residiren a Marsella fins la primavera de 1812, traslladant-se després a Roma, al magnífic palau Barberini, on Carlos morirà el 20 gener 1819, ja reconciliat amb son fill Fernando, si bé el privà de tornar a Madrid.
11 desembre 1808 davant l‟ocupació de Madrid pel bonapartistes, els anglesos contraataquen partint de Salamanca cap la capital.
16 desembre 1808 batalla de Llinars del Vallès: l‟exèrcit del general Gouvion venç completament el de Vives i els miquelets de Milans del Bosch. Es desfà el bloqueig de Barcelona i l‟exèrcit de Vives, en una retirada desordenada, perd tota l‟artilleria i els magatzems de queviures i de municions que s‟havien establert al Baix Llobregat, Vilafranca del Penedès, Vilanova i Sitges.
17 desembre 1808 l‟exèrcit del general Gouvion entra a Barcelona. A partir de llavors, Gouvion és el cap de l‟exèrcit francès rellevant Duhesme, qui seria el governador militar de Barcelona.
20 desembre 1808 comença el segon setge bonapartista de Saragossa per part del mariscal Lannes, amb més de 35.000 soldats d‟infanteria i 2.000 de cavalleria. En comptes de fer, com havien fet els seus predecessors, un assalt d‟infanteria decidí d‟usar l‟artilleria i les mines per a destruir un a un tots els bastions que l‟impedien d‟avançar en la conquesta de la ciutat. Els defensors comptaven amb devers 30.000 soldats i una notable millora en fortificacions i canons. Palafox, malgrat conèixer la capitulació de Madrid a l‟exèrcit bonapartista, es nega de totes totes a capitular.
21 desembre 1808 a Molins de Rei, Gouvion derrota les restes de l'exèrcit que havia bloquejat Barcelona i que, per les males circumstàncies meteorològiques no havia pogut esser embarcat per la Marina Reial anglesa com havia estat programat. L‟exèrcit francès aconsegueix, d‟aquesta manera, allunyar del tot el perill espanyol de la capital de Catalunya.
22 desembre 1808 Napoléon decideix dirigir personalment les operacions contra els anglesos a la Guerra Peninsular i passa amb una part de la seva guàrdia personal el Guadarrama.
23 desembre 1808 Joseph Bonaparte torna a Madrid, d‟on havia fuit després de la derrota de Bailèn.
27 desembre 1808 l‟exèrcit anglès es concentra a Benavente, passada la frontera del Regne de Portugal i dels Algarves.
29 desembre 1808 l‟exèrcit anglès venç un cos d‟exèrcit francès i en captura el seu general, Lefebvre, a Benavente.
1 gener 1809 a Bons Aires, capital del virregnat del Riu de la Plata, fracassa un avalot per tal de democratitzar el virregnat tot destituint el virrei i reemplaçar-lo per una Junta de Govern, formada per només espanyols peninsulars però amb dos criolls. Hom inicià un judici contra els instigadors per «independència». Els instigadors foren desterrats i foren dissolts els batallons de les milícies urbanes revoltades, entre ells un terç de «Miñones» i una milícia de sometents catalans, els Voluntaris Urbans de Catalunya. Aquestes milícies es formaren per lluitar reeixidament contra la invasió anglesa del Riu de la Plata de 1806 i 1807 i posteriorment se sumaren a la revolta contra el virrei espanyol.
3 gener 1809 Napoléon delega al mariscal Soult la persecució de l'exèrcit anglès a la Península.
4 gener 1809 són executats públicament a Lleida set, la majoria, dels conduïdors de la revolta del Motí del Femeret, per escalivar exemplarment qui volgués intentar un nou desacatament. La revolta fou esclafada per 300 soldats espanyols del regiment de Granada, situat a Lleida. Abans, el bisbe Torres havia intentat en va de calmar el moviment tot traient el Santíssim de l'església de Sant Joan. Els revoltats havien mort set persones pertanyents a l‟elit de la ciutat. La revolta s‟havia congriat per un cúmul de circumstàncies que afectaven el poble pla: la crisi de subsistències, el pagament de tributs, la intenció d‟incloure vocals populars a la Junta, el propòsit de fer un repartiment dels béns dels ciutadans més rics de tota la ciutat entre els protagonistes de la insurrecció, el convenciment que les autoritats no feien prou per defensar la ciutat d‟un atac francès o, fins i tot, la possible traïdoria de les elits. A la banda contrària: els esforços per mantenir el control polític, social i militar per part del sector social privilegiat compost pels nobles, la cúpula eclesiàstica i els oficials militars, a més a més de la conservació de llurs propietats i preeminències i avantatges de tipus econòmic. La causa primordial de tot plegat fou l‟intent de fugida, la covardia o la indiferència de part de la població en referència al servei armat que havien d‟efectuar.
8 gener 1809 Soult venç els anglesos a Lugo.
14 gener 1809 tractat d'aliança entre el rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda i la Junta Suprema Central per lluitar contra Napoléon.
16 gener 1809 a Elviña Soult s‟enfronta a la força expedicionària anglesa comandada, en absència de Wellesley, pel general John Moore, que mirava de repatriar-se davant la imminent arribada d‟un gros exèrcit francès. A la Corunya eren fondejats els vaixells de la Marina Reial anglesa, i Moore, que morí a la batalla, tractant de resistir al màxim per tal de permetre l‟embarcament de la major part de la força expedicionària. Soult s‟apodera de la Corunya, i més tard, del Ferrol, apropiant-se així de l‟immens material bèl·lic emmagatzemat en aquestes dues places.
17 gener 1809 Napoléon se‟n va de la Península, a causa de l‟atac de la Cinquena Coalició, fonamentalment l‟Imperi d‟Àustria (Kaisertum Österreich), contra els seus «aliats» alemanys de la Confederació del Rin. Ja no hi tornarà, a la Península.
18 gener 1809 és executat a Tarragona, per ordre de Reding, el nou capità general borbònic de Catalunya en substitució de Vives, el capità d‟artilleria Ramón Gómez considerat l‟instigador principal de la revolta del Femeret de Lleida de començament d‟any.
9 febrer 1809 Josep Garriga és designat comissari regi de Catalunya per Joseph Bonaparte. Amb aquest càrrec de Comisario Regio, Joseph pretenia estendre el control i la intervenció del seu govern sobre les diverses demarcacions del regne, especialment les perifèriques, on els comandaments militars actuaven sense fer massa cas del govern de Madrid.
21 febrer 1809 Saragossa es ret al mariscal bonapartista Lannes. El setge ha durat seixanta dies. La resistència ha estat duita fins més enllà de tot límit per Palafox, responent sempre amb «Guerra y Cuchillo» a cada demanda de capitulació. La ciutat en ruïnes i 50.000 morts a causa de la guerra, la manca de queviures, les pèssimes condicions higièniques i una passa de tifus. Palafox fou fet presoner acusat d‟haver traït el seu jurament de fidelitat a Joseph Bonaparte, i per això fou engarjolat a Vincennes (Illa de França), on romangué fins la signatura del Tractat de Valençay (11 desembre 1813) quan fou alliberat.
25 febrer 1809 Batalla de Valls: les forces franceses del general Gouvion vencen les espanyoles del general Reding. Les forces enfrontades estaven molt igualades, però les baixes franceses són 1.000 morts o ferits, i les espanyoles 1.400 morts o ferits i 1.600 presoners. Reding fou ferit de gravetat durant una càrrega de cavalleria, morint uns dies després a Tarragona. Reus és ocupat per l‟exèrcit bonapartista. I Reding és substituït interinament pel general való Antoine Malet (dit marquès de Coupigny).
4-29 març 1809 Soult entra al Regne de Portugal i dels Algarves travessant el Minho, i vencent repetidament l‟exèrcit portuguès, ocupa Chaves, Braga, Carvalho i Porto.
3 març 1809 Garriga arriba a Barcelona com a comissari regi però, comprovat el poc cas que li fan, es retira a la seva Figueres natal, on el general Reille notifica el seu nomenament com a comissari regi a les poblacions de la seva jurisdicció i es dedica a tasques administratives de poca transcendència.
28 març 1809 Victòries franceses (bonapartistes) sobre els espanyols (borbònics) a Medellín [Espanya] i a Ciudad Real.
29 març 1809 Victòria de Soult a Porto.
6 abril 1809 a Barcelona el general Gouvion exigeix un jurament de fidelitat al rei Joseph Bonaparte de les autoritats ciutadanes, a la qual cosa es negaren en llur gran majoria. Els insubordinats són conduïts a Montjuïc, mentre eren aclamats pel poble. El govern municipal i l‟audiència foren reorganitzades. Les remodelacions covaren la Conspiració de (la vigília de) l'Ascensió.
22 abril 1809 Torna Arthur Wellesley, com a cap de l‟exèrcit del rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda a la Guerra Peninsular, desembarcant a Portugal.
Nit de l’11-12 maig 1809 a Barcelona és avortada per la policia la dita Conspiració de l'Ascensió (festivitat religiosa de l'ascensió), una conjura per deslliurar la ciutat de la dominació bonapartista. El pla combinava una manifestació popular per encobrir l‟entrada dels miquelets del rerepaís al castell de Montjuïc i a les Drassanes. La Marina Reial anglesa blocaria el port i les portes de Montjuïc i de les Drassanes serien obertes des de dins. La conspiració fracassà perquè un dels oficials italians, el capità Provana, de l'exèrcit bonapartista que havien de facilitar l'accés dels miquelets al castell de Montjuïc es posà al servei de la policia i féu possible la detenció dels principals conjurats. La policia detingué 18 persones.
12 maig 1809 les forces anglo-portugueses comandades per Wellesley recuperen Porto derrotant les forces franceses del mariscal Soult. Així acaba la invasió francesa del Regne de Portugal i dels Algarves.
27 maig 1809 cinc dies després de la batalla d‟Aspern-Essling, on morí el mariscal Lannes i que Napoléon guanyà, malgrat haver estat batut personalment per primera vegada, Napoléon domina tot Europa i proclama des de Viena l‟annexió a l‟Imperi Francès dels territoris propietat del papa de Roma. Roma és declarada ciutat lliure imperial, tot cedint-la al Papa com a residència.
25 maig 1809 primera revolta americana contra la dominació espanyola: la Revolució de Chuquisaca (actualment Sucre, a Bolívia) a l‟Alt Perú, al virregnat del Riu de la Plata. És la primera revolta americana en el sentit integral del terme, perquè era una revolta criolla amb implicació parcial dels indis, els autènticament americans. En principi el moviment es declarà fidel al «rei» Fernando de Bourbon, però es radicalitzà quan es propagà a La Paz.
3 juny 1809 a la Ciutadella de Barcelona són executats cinc dels 18 detinguts policials per la Conspiració de l'Ascensió. Al garrot, per esser sacerdots, Joaquim Pou (capellà de la Ciutadella) i Joan Gallifa (teatí). A la forca, José Navarro (subtinent del regiment Sòria), Joan Massana (funcionari de l‟exèrcit espanyol) i Salvador Aulet (corredor de canvis). El dia de l‟execució, tres joves intentaren d‟aturar l‟execució tocant les campanes de la Seu perquè la gent s‟avalotàs, cosa que no aconseguiren. Aquests joves foren detinguts per la policia i dies després també foren executats.
10 juny 1809 el papa de Roma Barnaba Chiaramonti (dit Pius PP VII) excomunica Napoléon i tots els seus col·laboradors mitjançant la butlla Quam memorandum, on blasma els «lladres del patrimoni de Pere, usurpadors, fautors, executants». Com a resposta, Napoléon fa presoner el papa i l‟engarjola a Savona (Gènova). Naturalment, l‟animadversió dels catòlics contra Napoléon creix. La clerecia espanyola, fidel al papa, revolta el poble contra Napoléon fent-los avinent la seva excomunicació. Els francesos són anomenats «els infidels».
5-6 juliol 1809 Napoléon, aliat amb el Regne de Baviera, venç a la batalla de Wagram, a prop de Viena, la coalició entre l‟Imperi d‟Àustria i el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Una gran batalla, amb 312.200 soldats i 848 canons. Les baixes són entre 55.000 i 77.000, entre morts i ferits. El gran perdedor: Franz von Habsburg-Lothringen von Bourbon (dit Franz I d‟Àustria i darrer emperador del Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica com a Franz II).
16 juliol 1809 Proclama de la Junta Tuitiva de los derechos del Rey y del Pueblo, revolució criolla a La Paz (Alt Perú) impulsada pel crioll Pedro Domingo Murillo, precursor de la independència de Bolívia. La Junta Tuitiva, presidida per Murillo, era composta per criolls i es declarava fidel al «rei» Fernando de Bourbon. L‟endemà, reunits els espanyols peninsulars a la plaça se‟ls feu prestar jurament de: «(...) hacer perpetua alianza con los criollos, no intentar cosa alguna en su daño, y defender con ellos la religión y la patria», d‟ací la qualificació de tuïtiva per als criolls.
27 juliol 1809 Wellesley derrota un exèrcit del rei Joseph Bonaparte a Talavera.
A La Paz la Junta Tuitiva incorpora com a membres tres diputats indis i crea tot un Pla de Govern amb tres departaments: Govern, Gràcia Justícia, Culte i Hisenda.
La famosa proclama de la Junta Tuitiva de la Paz, escrita originalment a Chuquisaca, començava:
«Compatriotas: Hasta aquí hemos tolerado una especie de destierro en el seno mismo de nuestra patria; hemos visto con indiferencia por más de tres siglos sometida nuestra primitiva libertad al despotismo y tiranía de un usurpador injusto que, degradándonos de la especie humana, nos ha mirado como a esclavos; hemos guardando un silencio bastante parecido a la estupidez que se nos atribuye por el inculto español, sufriendo con tranquilidad que el mérito de los americanos [així s‟anomenaven a ells mateixos els criolls] haya sido siempre un presagio de humillación y ruina. Ya es tiempo, pues, de sacudir yugo tan funesto a nuestra felicidad, como favorable al orgullo nacional español».
29 juliol 1809 arriba a Bons Aires el nou virrei del Riu de la Plata, Baltasar Hidalgo de Cisneros, que mira de restaurar l‟ordre a la ciutat, encara que algunes societats secretes, diversos periòdics i dirigents com Mariano Moreno i Manuel Belgrano propugnen la independència. Tanmateix el nou virrei domina les milícies i aconsegueix de rearmar las milícies espanyoles dissoltes durant l‟avalot de començ d‟any, de manera que la crisi política restava momentàniament resolta.
9 agost 1809
la revolució criolla de Quito, promoguda per intel·lectuals criolls,
el clergat, part de la noblesa local i la guarnició militar de la
província, amb la intenció d‟autogovernar-se els criolls. Així, creen
la primera i provisional Junta Soberana de Gobierno de Quito en defensa
del «rei» Fernando de Bourbon, presidida pel molt il·lustrat i culte
Juan Pío Montúfar (dit marquès de Selva Alegre) i composta únicament
per criolls. La seva finalitat política era la monarquia «temperada»,
com es deia llavors a la sobirania compartida entre el rex i el regnum,
com proposava d‟una manera ben clara la Constitució de Baiona. La Junta
Soberana de Gobierno era, idò, en terminologia política espanyola
actual, un govern autonòmic.
10 agost 1809 la formalització a Quito, virregnat de Nova Granada, de la Junta Soberana és considerat el Primer Crit d‟Independència d‟Amèrica Llatina i germen de la República de l'Equador, atès que la Junta comunica al president de la Real Audiencia, Manuel de Urriez (dit comte Ruiz de Castilla), i a la resta d‟autoritats espanyoles, que havien cessat en llurs funcions. La Junta conformava per primera vegada, frec a frec amb la Revolució de Chuquisaca, el poder polític dels criolls, descendents d‟espanyols nascuts a Amèrica, i no el poder dels espanyols peninsulars. Des de sempre, els espanyols peninsulars havien tengut més poder social, polític i legal que no pas els criolls: entre els colonitzadors espanyols, esclafadors dels indis, hi havia una rígida jerarquia amb els espanyols «seseantes» a baix i els «ciceantes» [θiθeantes] a dalt, com delatava la seva pronúncia de l‟espanyol: cielo pronunciat sielo o θielo. Una pronunciació i entonació que compendia l‟estructura nacional espanyola.
16 agost 1809 a Quito i en cabildo abierto (assemblea oberta) és aprovada la Constitució de la Junta Soberana. De tot d‟una la Junta es proposà d‟estendre la revolució a Cuenca [Equador], Guayaquil i Popayán, ciutats que eren fidels al govern espanyol. Guayaquil demanà auxili als virreis de Nova Granada i del Perú davant la crida a la revolta.
1 setembre 1809 Antonio José Amar, virrei de Nova Granada, rep una lletra oficial del president de la Junta Soberana de Quito, Juan Pío Montúfar, que l‟informava del que havia succeït a Quito i l‟aconsellava que no prengués mesures que poguessin produir enfrontaments i desgràcies. El virrei actuà al contrari: hi envià tot quant pogué d'homes, d‟armes, de municiones i de diners a les províncies veïnes de Quito, per tal de deturar i de castigar els insurgents.
20 setembre 1809 la repressió no es féu esperar, tan greu era ideològicament la Revolució de La Paz. L‟intendent de Potosí, l‟espanyol peninsular Francisco de Paula Sanz, es prepara per a la repressió tot depurant les seves tropes de criolls i demanant ajut. Enviarien tropes els virreis del Perú, José Fernando de Abascal, i el del Riu de la Plata, Hidalgo. Les tropes conjuntes serien comandades, per decisió del virrei Abascal, pel brigadier crioll, si bé criat a Andalusia, José Manuel de Goyeneche, qui s‟hauria de coordinar amb el general peninsular Vicente Nieto, per la part del virrei Hidalgo.
25 setembre 1809 a La Paz la Junta Tuitiva organitza la defensa de la ciutat, demana ajut a Chuquisaca i mira de propagar la insurrecció a d‟altres ciutats. Com a material militar, la Junta només compta amb 800 fusells i 11 peces d‟artilleria, tot en molt mal estat.
30 setembre 1809 a La Paz, davant l‟amenaça militar, és dissolta la Junta Tuitiva, assumint el president Murillo el comandament polític i militar.
4 octubre 1809 el virrei Hidalgo envia des de Bons Aires més d‟un miler llarg de soldats professionals comandats pel general Vicente Nieto i amb abundant artilleria per a esclafar la Revolució de La Paz.
13 octubre 1809 Goyeneche abandona el campament de Zepita, lloc de reunió de les tropes per a esclafar la Revolució de La Paz, i es dirigeix cap aquesta ciutat, amb 5.000 reclutes forçosos ben armats i ben municionats, però amb un mínim d‟instrucció militar i sense experiència de combat, i tots ells exclusivament «de castas e indígenas peruanos». De «castas» n‟hi havia setze de principals, o combinatòries de races, segons el pare i la mare, i es trobaven socialment molt per davall dels blancs amb «limpieza de sangre» que no tenien cap tipus de mestissatge: els espanyols, peninsulars i els criolls. Una burla cruel, idò, que els indis siguin obligats a reprimir i sufocar els únics que han acceptat de considerar-los al seu nivell!
14 octubre 1809 a la pau de Schönbrunn (Viena), on s‟acorden les conseqüències de la batalla de Wagram, Napoléon es mostra com un autèntic bellatore: no sols redistribueix la propietat de territoris sinó que també eixampla i enforteix la seva nissaga, la seva dinastia. Així, es casarà amb la filla gran de Franz von Habsburg- Lothringen von Bourbon i farà reconèixer el seu germà Joseph com a propietari, a títol de rei, del Regne d‟Espanya i de les Índies.
25 octubre 1809 després de diversos episodis bèl·lics, Goyeneche pren la ciutat de La Paz, iniciant immediatament judicis contra els insurrectes. Molts de rebels se salvaren de l‟execució comprant la gràcia de la vida amb considerables sumes de diners i joies. Uns foren degollats i llurs caps clavats en piques col·locades a la via pública, d‟altres penjats dia 29 gener 1810, d‟altres empresonats o desterrats a les illes Malvines i a les Filipines, i a tots els confiscaren tots els béns. En total es feren 86 processos fins el març del 1810.
28 octubre 1809 fins aquest dia, la Junta Soberana tingué el control absolut de Quito, però la Junta s‟hagué de retre en arribar las tropes enviades des de Santafé (actualment Bogotà), pel virrei Amar, i des de Lima, pel virrei Abascal. Manuel de Urriez fou reposat en el seu càrrec per les tropes espanyoles. La majoria dels revoltats foren detinguts i empresonats.
3
novembre 1809 a Santafé són denunciats un grup de conspiradors, entre
ells el canonge Andrés María Rosillo, que tractaven, segons
l‟acusació, de subvertir l‟ordre i el govern, mitjançant la incitació
a la revolta de la guarnició i els suborns de les autoritats
espanyoles. Rosillo, un destacat representant dels criolls rebels o
revolucionaris, havia participat propagant les idees de la revolució de
Quito de l‟agost d‟aquest any. Els denunciats foren empresonats, si bé
Rosillo fou confinat a un convent com a reu d‟Estat. Fou alliberat
entusiàsticament pel poble de Santafé l‟endemà de triomfar el motí
de 20 juliol 1810.
19 novembre 1809 Soult amb un exèrcit d‟uns 45.000 homes derrota a Ocaña un important exèrcit espanyol de devers 48.350, projectat per La Junta Suprema Central per tal d‟aturar definitivament l‟avanç bonapartista. L‟exèrcit espanyol té 4.500 baixes, entre morts i ferits, per 2.000 de franceses, i en són fets presoners devers 16.000 espanyols.
25 novembre 1809 davant la imminent caiguda de Girona en poder francès, la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña organitza un congrés a Manresa per aplegar homes i recursos per auxiliar Girona.
27 novembre 1809 a Barcelona, Duhesme, aplicant un decret de Joseph Bonaparte, ordena el tancament dels nombrosos convents masculins, tret de cinc, però malgrat aquesta mesura la vida conventual hi persistí.
10 desembre 1809 el mariscal Pierre Augereau aconsegueix, finalment, retre Girona després d‟un setge començat el 6 maig amb més de 22.000 homes pel general Gouvion. Resistia tant Girona, que Napoléon decidí substituir Gouvion per Augereau, qui arribà amb més forces. El setge es feu més estricte, de manera que la ciutat no pogué rebre prou ajut exterior (queviures i municions) malgrat els esforços dels generals borbònics Blake i Malet. D‟altra banda, el governador militar de la ciutat, el general Álvarez, ressentit per la humiliació d‟haver-se acovardit i haver lliurat Montjuïc a Duhesme sense disparar ni un tret, obligà la població, perquè ell no es retia de cap de les maneres, a resistir fins a extrems inhumans. Un bon grapat de gironins van ser afusellats perquè es negaven a fer-se matar a les muralles de la ciutat en una guerra que no els importava, en una resistència que era totalment inútil, ja que l‟exèrcit imperial bonapartista era molt superior i els gironins no podien esperar cap mena de suport. Els gironins havien resistit tot i les malalties, la falta total d'aliments, els incessants bombardeigsjos i el constant augment del nombre de morts, que arribaren a esser 5.000, devers el 50 % de la població civil. Quan Álvarez caigué malalt, el seu successor, Julián de Bolívar, firmà la rendició incondicional de la plaça. Durant el llarg setge, fou encunyada moneda obsidional feta per una seca d‟emergència a nom de FERNANDO VII REY DE ESPAÑA i al revers ANO DE 1809 GERONA amb l‟escut del Regne de Castella i Lleó, perquè llavors, com ara, Castella era Espanya. Una burla ben cruel: mentre la ciutat patia i moria per honorar una nació que no era la seva i defensar els drets de Fernando de Bourbon, aquest feia una vida regalada a Valençay des d‟on escrivia i publicava lloances ditiràmbiques sobre Napoléon, el cap suprem dels atacants.
21 desembre 1809 Nieto arriba a Chuquisaca seguint les seves tropes que havien entrat dies abans. Nieto arriba com a nou president de l‟Audiència nomenat pel virrei Hidalgo. Tots els revoltats que pogueren esser capturats foren empresonats i desterrats.
24 desembre 1809 Augereau arriba a Barcelona i s‟hi instal·la, substituint el general Gouvion. De tot d‟una, féu empresonar Lechi per les extorsions comeses per cobrar el pagament de tributs extraordinaris als barcelonins i que culminaren en l‟assassinat del ric usurer italià Canton.
24 gener 1810 Augereau és nomenat governador general de Catalunya. Destitueix Duhesme i es dedica a depurar la seva corrompuda administració, així són detinguts i interrogats devers 200 treballadors públics, entre d‟altres al cap de la policia Ramon Casanova que el fa deportar. Duhesme és cridat a París a donar compte de les nombroses irregularitats comeses. Augereau comença a bastir un autèntic govern autònom separat del de Joseph Bonaparte.
29 gener 1810 a causa dels fracassos militars espanyols, especialment el d‟Ocaña, l‟avanç bonapartista és imparable. La Junta Suprema Central borbònica fuig de Sevilla i, atès que pràcticament tot el territori espanyol peninsular és ocupat per les tropes de Napoléon, s‟atrinxera, amb la protecció de la Marina Reial anglesa amb base a Gibraltar, a la illeta de León, al costat de la ciutat de Cadis. Des de la illeta de León (dita Real Isla de León), la Junta Suprema Central convoca eleccions a diputats per a unes noves Corts bicamerals per «acordar medios y recursos (...) rechazar al enemigo».
Són penjats a La Paz, entre d‟altres impulsors de la Junta Tuitiva, Pedro Domingo Murillo, precursor de la independència de Bolívia. Les seves darreres paraules: «Compatriotas, yo muero, pero la tea que dejo encendida nadie la podrá apagar, ¡viva la libertad!».
30 gener 1810 a la illeta de León, hom dissol la Junta Suprema Central y Gubernativa del Reino tot creant, per a assumir les seves funcions, el Consejo de Regencia de España e Indias.
1 febrer 1810 presa de Sevilla per Soult.
5 febrer 1810 presa de Màlaga per l‟exèrcit francès. Comença el setge de Cadis, i de les autoritats superiors espanyoles que s‟hi refugiaven, per un exèrcit de 70.000 soldats francesos comandats pel mariscal Soult.
6 febrer 1810 Napoléon s‟assabenta, mitjançant el seu ambaixador a l‟Imperi Rus, que el tsar Aleksandr Romanov Wurtemberg-Montbéliard (dit Aleksandr I) ha declinat concedir-li en matrimoni sa germana Yekaterina [Caterina] de 16 anys. L‟endemà, Napoléon signa a París un contracte de matrimoni provisional amb Maria Ludovica von Habsburg-Lothringen. El contracte és ratificat per la cort de Viena dia 16 febrer. El matrimoni es celebrarà a París el 1r abril.
8 febrer 1810 Napoléon, mitjançant un decret imperial, crea quatre governs militars, i nomena llurs governadors, als territoris de l‟esquerra de l‟Ebre: el del País Basc al sud del Bidasoa (a càrrec del general Pierre Thouvenot, amb capital primer a Donòstia [Sant Sebastià] i després a Gasteiz), Navarra (a càrrec del general Reille), Aragó (a càrrec del general Louis Gabriel Suchet) i Catalunya al sud de l‟Albera. Dels tres primers, només Suchet destacà com un bon governant, tot creant una administració civil eficient i eficaç, arribant a esser molt apreciat per la població aragonesa. Catalunya ja tenia Augereau com a governador general, amb atribucions de virrei i depenent directament de París. En definitiva, el decret segrega la zona des de l‟Ebre als Pirineus del regne de Joseph Bonaparte. Cal remarcar que la Constitució de Baiona ja reconeixia, al seu article 144, «Los fueros particulares de las provincias de Navarra, Vizcaya, Guipúzcoa y Alava», herència política de llurs pactes amb el Regne de Castella. Josep Garriga, essent diputat a les Corts de Baiona, mirà d‟obtenir un règim especial per a Catalunya durant la gestació de la Constitució, però no ho aconseguí, perquè li raonaren que Catalunya no havia tengut mai una constitució particular des del decret de Nueva Planta. Malgrat tot, i a partir del decret imperial d‟aquesta data, les disposicions del govern de Joseph Bonaparte ja no afectaran les províncies de l‟Ebre, on també els seus comissaris regis seran suprimits. Les ordres de Madrid només seran obeïdes a la resta, especialment a les regions peninsulars centrals i parcialment a les del sud.
10 febrer 1810 el rei Joseph Bonaparte protesta per les amputacions que fa Napoléon al seu reialme, especialment per l‟amputació de Catalunya, i no les acceptà mai. Napoléon no en féu cas, de les protestes, decidit, com estava, a reconstruir la frontera sud de l‟antic imperi carolingi i especialment la Marca Hispànica, ço és, Catalunya.
17 febrer 1810 un decret imperial de Napoléon converteix Roma, després de París, en la segona capital de l'Imperi Francès al departament francès de Roma, en substitució del departament del Tíber.
1r març 1810 La “revolució” menorquina.
Si no heu llegit l‟Extracte de La 'revolució' menorquina de 1810 (Murillo, 1977),
demanau-lo (lgarcia@iec.cat) a l‟autor d‟aquesta contextualització.
6 març 1810 a Barcelona, Augereau fa una nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors. A partir de llavors, sempre han estat quatre les demarcacions administratives del Principat. El corregiment de Barcelona era semblant a la província creada posteriorment el 1833, i tenia un corregidor a Barcelona i dos sotscorregidors, el de Manresa i el de Vic.
16 març 1810 Manresa és ocupada durant vint dies per un exèrcit bonapartista de devers 8.000 soldats per tal de pacificar la ciutat.
22 març 1810 es comença a publicar a Barcelona el Diari de Barcelona y del Gobern de Catalunya, escrit a dues columnes: en francès i en català. Presidit per l‟escut de la ciutat, era la transformació del Diario de Barcelona, que és publicava en espanyol des de l‟1 octubre 1792. La transformació no sols era lingüística sinó també de contingut: ultra les notícies generals el nou diari era l‟òrgan oficial del govern bonapartista de Catalunya. Josep Pujol és l‟impulsor de la reintroducció de la llengua catalana a l‟administració pública, tant la del govern com de la municipal, amb la col·laboració d‟Antoni de Ferrater i Soler. L‟oficialitat de la llengua catalana impulsà el gramàtic i pedagog Josep Pau Ballot i Torres a començar a escriure la seva Gramatica y apología de la llengua cathalana, eina imprescindible per a tornar al català la categoria de llengua culta i apta per a redactar tot tipus de documents polítics i legals, després d‟un segle de persecució sistemàtica i implacable. El 1799 Wilhem von Humboldt constata, al seu dietari de viatge (1799-1800), que a Catalunya «el català ja no s‟escriu», atès que les poques persones amb educació superior només havien estat ensenyades en espanyol. Recordem que el Bourbon conqueridor de Catalunya, Philippe de Bourbon von Wittelsbach (dit Felipe V), primer de tot prohibí el català, fins i tot abans que imposar-hi el decret de Nueva Planta, quan el 12 març 1715 havia decretat «Que en las escuelas no se permitan libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano.» Si Humboldt hagués allargat el seu viatge fins a Menorca, hauria comprovat que el català hi era l‟única llengua oficial, oral i escrita, i amb escriptors remarcables com ara els germans Ramis i Ramis (Joan i Pere), Joan Roca i Vinent o com Antoni Febrer i Cardona, qui patiria aviat les urpades espanyolistes dels Bourbon de Madrid. Ballot no es resigna a la situació descrita per Humboldt sinó que incita directament a l'ús del català, fent una veritable crida patriòtica als literats i als homes de ciència perquè el tornin a la seva vida i a la seva puresa, dedicant-se a «desvanéixer l'errada opinió de tants ignorants i desviats de la veritat que consideren que el català no és llengua sinó una gerga». La gramàtica de Ballot, publicada finalment l'any 1814, és l‟inici de la Renaixença i no l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau publicada vint anys després, quasi una generació després.
1 abril 1810 Napoléon contrau matrimoni civil, i l‟endemà catòlic, amb Maria Ludovica von Habsburg-Lothringen von Bourbon-Napoli (dita Luisel), primogènita del segon matrimoni de Franz von Habsburg-Lothringen von Bourbon. D‟aquesta manera segella la pau de Schönbrunn i emparenta la seva nissaga amb la millor, en tant que dinastia poderosa i propietària de molts de territoris, de tots els temps d‟Europa, la dels Habsburg. Aviat la parella tingué un fill, Napoléon François Charles Joseph Bonaparte, qui rebé el títol de rei de Roma just en néixer, emulant els emperadors Habsburg, «hereus» del Sacre Imperi Romà.
3 abril 1810 a Barcelona, Augereau decreta una amnistia que comprenia tothom qui hagués emigrat de la ciutat per raons polítiques. Fa onejar la senyera al costat de la bandera francesa, i fa una reforma fiscal amb un impost global i directe, on, contràriament al sistema fiscal anterior, n‟eren eximits els jornalers, però sí obligava a pagar la clerecia i, en general, les antigues classes privilegiades (nobles i militars) que abans n'eren exemptes. Els dos principals col·laboradors d‟Augereau en el govern de Catalunya foren el jurista empordanès Tomàs de Puig i el nou corregidor, el barceloní Josep Pujol. Les persones que durant aquells anys accedien a algun càrrec no juraven la seva fidelitat ni a Napoléon ni a França, sinó que juraven fidelitat al Gobern de Catalunya. Joseph Bonaparte ja no és el rei dels catalans. Segons els informes francesos de l‟època, els catalans ni volien esser considerats espanyols ni francesos, ni se sentien prou forts per a esser independents.
10 abril 1810 la nit d‟aquest dia fou afusellat a Palma al camp d‟en Barceló, davant la porta de Santa Catalina; el patró de mar Joan Mercadal i Morillo, autèntic cap de turc acusat falsament d'incitar la revolta del 1r març. Havia estat detingut per les autoritats espanyoles la nit de l‟endemà de l‟esclat de la revolta i traslladat a Mallorca. El seu cos, amb el cap destrossat, romangué exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d'execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».
11 abril 1810 a Barcelona, el diari oficial del govern autònom passa a dir-se Diari del Gobern de Catalunya y de Barcelona, invertint els termes de la seva capçalera, per tal de remarcar encara més el seu vessant d‟òrgan oficial de govern.
12 abril 1810 provinent de Saragossa, Suchet, després de prendre Fraga i Montsó, arriba davant la ciutat de Lleida amb un exèrcit de 14.000 homes, entre infanteria i cavalleria. La presa de la ciutat era inevitable per la superioritat numèrica, tàctica, logística i armamentística dels bonapartistes. La guarnició de la ciutat era de 8.948 homes comandats pel general García Conde. Dos dies després de l‟arribada de Suchet, Torres, el bisbe de la seu de Lleida i primer impulsor de la defensa de la Religió (catòlica) i del «rei» Fernando de Bourbon a Catalunya, abandona la ciutat i dos dies més tard, Suchet comença el setge de Lleida. Torres s'exilià a Mallorca.
19 abril 1810 el capità general de Caracas, nomenat per Joseph Bonaparte, és obligat a dimitir pel Cabildo de Caracas i aquest es constitueix com a Junta Suprema conservadora de los derechos de Fernando VII. La Junta de Caracas, amb majoria criolla, aconsegueix el control de les casernes de la ciutat i l‟adhesió de les províncies. Amb un projecte de govern autònom, la Junta evolucionà reconstituint-se mitjançant unes eleccions censatàries durant l‟octubre i el novembre del 1811 i acabà essent el germen de la independència de Veneçuela.
23 abril 1810 el general Enrique O'Donnell, just acabat de nomenar capità general borbònic de Catalunya, és derrotat a Margalef per Suchet, qui ara controlarà tot el pla de Lleida. O'Donnell havia sortit de Tarragona amb tropes espanyoles i suïsses per socórrer la Lleida assetjada. El combat ha estat brutal i ràpid. O'Donnell s‟ha retirat cap a Montblanc, deixant 300 morts i 5.617 presoners. Pel costat francès són comptats 23 morts i 82 ferits.
13 maig 1810 després de cinc mesos de setge, els bonapartistes ocupen la vila i la fortalesa d'Hostalric, plaça d'importància estratègica, atès que és l'únic pas natural entre Girona i Barcelona.
14 maig 1810 a Lleida el general García Conde hissa la bandera blanca dalt del castell, darrer lloc de resistència de la ciutat. Un mes de setge: Suchet ha usat mètodes brutals per aconseguir una rendició ràpida, com ara saquejar la ciutat durant tres dies o amenaçar de degollar tots els habitants. La capitulació es fa amb honors militars. Suchet garanteix el respecte a les propietats privades i l‟exercici de la religió catòlica. Els vençuts desfilen en formació i lliuren les armes, marxant presoners cap a França 7.748 homes entre oficials i tropa. El nombre de baixes durant el setge fou d‟uns 1.200 homes, 475 restaren ferits als hospitals.
17 maig 1810 arriba a Bons Aires la notícia que havia estat suprimida la Junta Suprema Central, que havia nomenat el virrei Hidalgo, i que ara comandava el Consejo de Regencia de España e Indias.
25 maig 1810 a Bons Aires, els conspiradors separatistes, amb l‟ajut de les milícies, formen la Primera Junta de Govern, després de rellevar el virrei Hidalgo per considerar que ja era il·legítim el seu nomenament. La Junta era constituïda per sis membres, tots criolls llevat de dos comerciants catalans (no eren considerats espanyols peninsulars) dels Voluntaris Urbans de Catalunya: Domènec [Domingo] Matheu (qui posà en marxa i dirigí una fàbrica de fusells entre el 1811 i el 1813) i Joan [Juan] Larreu [Larrea]. N‟era president Cornelio de Saavedra, cap de la milícia criolla i veterà de la lluita contra la invasió anglesa de 1806 i 1807, on participaren d‟altres catalans com Jaume [Jaime] Llavallol, Jaume [Jaime] Nadal i Josep [José] Olaguer. El derrocat virrei avisa les autoritats de Córdoba perquè facin front a la insubordinació de la Junta. Per la seva banda, la Junta, si bé no reconeixia el Consejo de Regencia de España e Indias, continuava governant en nom del «rei» Fernando de Bourbon i per això s‟autoanomenava Junta Provisional Gubernativa de las Provincias del Río de la Plata a nombre del Señor Don Fernando VII. Tot era una maniobra d‟encobriment d‟intencions, perquè els patriotes criolls revoltats, seguien els principis de la Revolució Francesa i els de la Independència dels Estats Units. La Junta maldava per convertir el virregnat del Riu de la Plata en un estat independent: Províncies Unides del Riu de la Plata. Tanmateix, el nou estat no aconseguí mai de dominar tot el territori regit per l‟antic virregnat: les regions perifèriques (Alt Perú, Montevideo, Paraguai i Córdoba) es manifestaren contra la Junta, cosa que originà una llarga guerra.
28 maig 1810 Napoléon, disgustat amb Augereau
perquè havia descurat la prossecució de la guerra per dedicar-se a
reorganitzar i governar Catalunya, el destitueix del càrrec de
governador general de Catalunya. El substituí el mariscal Étienne Macdonald, dedicat principalment a la guerra.
Creació a Bons Aires de l‟Exèrcit del Nord, denominat així perquè el seu objectiu era sotmetre a la seva autoritat les províncies de l‟interior, fins l‟Alt Perú i el Perú, el lloc estratègic del virregnat més enfora de Bons Aires i actualment la regió nord-oest de la República Argentina i Bolívia. Fou el primer cos militar desplegat per les Províncies Unides del Riu de la Plata en la guerra de la Independència Argentina.
Fou comandat, entre d‟altres, pel general Manuel Belgrano. Fou difícil la seva constitució per la manca de militars professionals, per això es formà a partir de les milícies creades per fer front a la invasió anglesa de 1806 i 1807 i les milícies criolles que defensaven les fronteres dels territoris encara dominats per les nacions maputxe i la ranquel.
8 juny 1810 Suchet pren Mequinensa després d‟organitzar un setge, des de començ de juny, amb obres d‟enginyeria de campanya que possibilitaren la conquesta d‟una plaça considerada inatacable. En rendir-se, desfilaren 1.500 soldats borbònics lliurant les armes davant les tropes franceses, marxant després com a presoners cap a França. Mequinensa, situada a l‟aiguabarreig de l‟Ebre i el Segre, permetia controlar la navegació i dificultar al màxim un possible setge de Tortosa.
15 juny 1810 a Bons Aires les autoritats espanyoles de la Real Audiencia juren en secret fidelitat al Consejo de Regencia de España e Indias i envien proclames a les ciutats de l‟interior perquè desobeïssin el nou govern. Assabentada la Primera Junta de la maniobra i amb l‟excusa que llurs vides corrien perill, feren embarcar dia 20 juny tots els membres de l‟audiència, el bisbe i l‟exvirrei Hidalgo en un vaixell anglès amb l‟ordre de no aturar-se enlloc fins arribar a les Canàries.
22 juny 1810 arriba a Tarragona l‟ordre del Consejo de Regencia de España e Indias perquè hom formi a Tarragona «el Santo Tribunal de la Inquisición de este Principado». L‟abominable Inquisició espanyola havia estat abolida per la Constitució de Baiona i, per tant, no tenia seu a la Catalunya bonapartista.
24 juny 1810 aquest diumenge hom publica a Girona, sota l‟impuls de Tomàs de Puig, el primer número de la bisetmanal Gaseta del Corregiment de Gerona, escrita íntegrament en català, explicitant a la primera plana que «Desitjós lo Govern de proporcionar al públich las noticias, se apressura gustós en mitj de sas gravissimas taréas e importants cuidados, dirigits sempre à la comuna y general felicitat, à publicar per medi de esta Gaseta las que pugan instruirlo y ser li útils».
7 juliol 1810 parteix de Bons Aires l‟Exèrcit argentí del Nord per sotmetre Córdoba, la segona ciutat per població d‟Argentina.
9 juliol 1810 els Països Baixos s'integren a l'Imperi Francès. Napoleó annexà el Regne d'Holanda, instaurat per ell mateix als Països Baixos el 1806, al seu imperi. Napoléon havia confiat aquell regne al seu germà petit, Louis [Luigi] Bonaparte, com a rei (dit Lodewijk I). Tanmateix, no satisféu les expectatives de l'emperador, perquè posà els interessos d'Holanda per sobre dels interessos del seu germà, qui volia reclutar holandesos per a la seva campanya militar a Rússia. Napoléon, indignat, dissolgué el regne i l‟afegí al seu imperi, on romangué fins el 1813.
20 juliol 1810 a Santafé, i dins un ambient de motí, amb gent armada, dels criolls i dels indis contra els espanyols, és deposat el virrei Amar i es constitueix una Suprema Junta del Govern en nom de la sobirania del poble i fidel al «rei» Fernando de Bourbon, per tal de democratitzar el virregnat de Nova Granada. L‟exvirrei Amar fou nomenat president de la Junta, fent així que les tropes espanyoles no hi intervinguin en contra.
26 juliol 1810 a Santafé es difon el rumor fals que l‟exvirrei Amar vol derrocar la Suprema Junta usant les tropes espanyoles. Davant l‟excitació i l‟amotinament del poble, i per a calmar els ànims de la gent i preservar la vida d‟Amar, la Junta el destitueix i el fa presoner així com a sa muller. La Junta també demana que sigui detingut a Cartagena de Indias el virrei successor nomenat pel Consejo de Regencia de España e Indias, Francisco Javier Venegas, per tal d‟evitar exposar-lo a l‟odi general que el poble manifestava a qualsevol representant del govern espanyol.
2 agost 1810 a Quito un grup d‟amotinats tracten d‟assaltar dues casernes de l‟exèrcit espanyol i la presó, amb la intenció d‟alliberar els qui havien constituït l‟any anterior la Junta Soberana de Quito, acusats de crims de lesa majestat i per a qui el fiscal demanava la pena de mort. Com a resposta al motí, les autoritats espanyoles executaren els presoners. Llavors, la lluita s‟entengué als carrers de la ciutat. Moriren entre 200 i 300 persones, l‟1 % de la població de llavors. El saqueig de las tropes espanyoles produí unes pèrdues entre 200 i 500 mil pesos de l‟època. La matança indiscriminada, ordenada per Urriez como represàlia, tingué amplia repercussió en tota l‟Amèrica Llatina, como un acte de barbàrie i justificació de la «Guerra a Muerte» decretada pel llibertador Simón Bolívar.
6 agost 1810 a diferència d‟altres revoltes criolles antiespanyoles d‟Amèrica, la de Santa Cruz de Mompox (virregnat de Nova Granada) actualment coneguda com a Mompós o Mompox (Colòmbia), no es disfressà de fidel al «rei» Fernando de Bourbon. En arribar les noves dels fets del 20 juliol a Santafé, hom convoca el primer cabildo abierto de la ciutat i decideixen trencar amb la Junta de Gobierno de Cartagena de Indias i cridant «Ser libres o morir» s‟adrecen a l‟edifici del cabildo on els notables de la ciutat signen un acta proclamant la «Independencia Absoluta de España». Aviat imposen l‟ordre d‟alliberar els esclaus, dins la tradició del missioner catòlic català Pere Claver, i de promoure la destrucció dels instruments de tortura de l‟abominable Inquisició espanyola. Tanmateix, l‟acta dita d‟«Independencia» no era realment una declaració pròpiament d‟independència, perquè, com afirma l‟acta mateixa, no pretenia (en nom de la Nova Granada) «abdicar los derechos imprescriptibles de la soberanía del pueblo a otra persona que a la de su augusto y desgraciado Monarca don Fernando VII».
10 agost 1810 l‟Exèrcit argentí del Nord ocupa Córdoba, on dia 26 agost són afusellats l‟intendent i les altres autoritats revoltades contra l‟autoritat de la Junta de Govern de Bons Aires.
13 agost 1810 arriba a Barcelona el general occità Maurice Mathieu [Maurici Matieu], casat amb una cunyada de Joseph Bonaparte i un seu fidel col·laborador des que Joseph fou investit rei de Nàpols el març del 1806. Llavors sufocà amb eficàcia i crueltat els napolitans contraris a Joseph. Després, amb el canvi de reialme de Joseph, l‟acompanyà, com a rei de d‟Espanya i de les Índies, en els seus desplaçaments pel seu nou regne. Mathieu es distingí a la batalla de Tudela (23 novembre 1808) on fou ferit. Després fou destinat a Barcelona com a governador militar de la ciutat, a les ordres del mariscal Macdonald. Tanmateix, aviat eixamplà les seves atribucions i esdevingué, de fet, el veritable cap polític del govern bonapartista de Catalunya. Mathieu organitzà la Cort d‟apel·lació a fi de supervisar les decisions dels altres tribunals, a petició de la part interessada, i el Consell de Suplicació destinat a comprovar que els processos resolts per la Cort d‟apel·lació no haguessin contravingut les antigues lleis del Principat ni les disposicions generals de la nova administració imperial. Si aquest era el cas, el procés passava al governador general de Catalunya, que resolia en definitiva.
A la Tarragona borbònica, la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña atorga les credencials als diputats catalans que assistiran a les Corts de Cadis i els dóna unes Instrucciones, redactades fonamentalment per l‟aranès Felip Aner d‟Esteve, el principal dels diputats electes. En essència, la Junta els encomanava el recobrament de l‟organització de Catalunya com a estat, el règim vigent abans del 1714, com a pagament de l‟activa lluita dels catalans contra els francesos:
«Que aunque desde luego deben reconocerse las ventajas políticas que resultarian de uniformar la Legislación y los derechos de todas las Províncias de la Monarquía para que no quede esta después de la actual crisis hecha un cuerpo compuesto de partes heterogeneas, con todo cuando no pensase así la pluralidad o cuando insuperables obstáculos se opusiesen ala realización de esta medida saludable, en tal caso debe Cataluña no solo conservar sus privilegios y fueros actuales, sino también recobrar los que disfrutó en el tiempo en que ocupó el Trono Español la augusta casa de Austria; puesto que los incalculables sacrificios que en defensa de la Nación está haciendo, le constituyen bien digna de recobrar sus prerrogativas, y tan extraordinarios esfuerzos de fidelidad y amor a su Soberano han de ser poderosos para borrar de la estimación y aprecio hasta la menor sombre de pasados y lexanos acontecimientos».
Una fragata de la Marina Reial anglesa transportaria els diputats a la illeta de León, a Cadis. A dites Corts, els diputats catalans, la majoria amb un insuficient domini de l‟espanyol, eren una autèntica i aïllada minoria dins una cambra absolutament centralista espanyola, exacerbadament nacionalista i amb un excés d‟oratòria i de conspiracions. Un dels pocs diputats catalans que dominaven perfectament l‟espanyol, el militar de formació, escriptor prolífic en espanyol i molt actiu a les Corts de Cadis, Antoni de Capmany de Montpalau, considerava la llengua catalana com a «un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras». Els diputats catalans no hi aconseguiren res del que col·lectivament s‟havien proposat i, d‟altra banda, la Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña, en tant que govern autònom català borbònic, fou suprimida per ordre de les pròpies Corts de Cadis el 30 novembre 1812, i en lloc seu fou creada una diputació provincial de Catalunya, governada per un militar espanyol, l‟andalús Luis de Lacy, llavors capità general de Catalunya.
14 agost 1810 la Junta Suprema de Caracas prohibeix la introducció i vendes d‟esclaus al país. L‟abolició de l‟esclavatge es plasmà l‟any següent (21 desembre 1811) a la Constitució Federal de Veneçuela. Fou la primera constitució hispànica a abolir l‟esclavatge, cosa que no féu la constitució espanyola de 1812 dita de Cadis. Ultra l‟abolició de l‟esclavatge, la Constitució Federal de Veneçuela també fou pionera, entre les hispàniques, a crear una ciutadania comuna entre criolls i indígenes, mentre que la de Cadis al capítol II classifica els ciutadans amb criteris explícitament esclavistes, distingint entre els «hombres nacidos libres» i els «libertos». I no sols això, sinó que no crea una categoria inclusiva i única de ciutadans superant les divisions entre espanyols «amb neteja de sang», criolls, indígenes americans i tot tipus de mestissos, les menyspreades «castas». És tan retrògrada la Constitució de Cadis que encara tracta de conjuminar el «dret diví» del monarca amb el de la sobirania nacional, cosa que no fa cap de les constitucions hispàniques.
15 agost 1810 a Barcelona, Mathieu aprofita la festivitat de Sant Napoleó per presentar-se en públic per primera vegada en el tedèum que hom canta a la Seu. Inaugura la seva comesa política pública amb la concessió d'un indult a 27 presos per delictes de rebel·lia. Comença a imposar funcionaris francesos, i amb més poder de control, en la majoria de càrrecs de l‟administració, promou l‟ús de la llengua francesa i a poc a poc restaura l‟espanyol com a idioma oficial en detriment del català, com ara a les actes del govern municipal de Barcelona. L‟espanyolització lingüística és un clar intent de marcar el territori com a pertanyent a Joseph Bonaparte, rei d‟Espanya i de les Índies, per part del seu fidel col·laborador Mathieu.
Amar, l‟exvirrei de Nova Granada, i tota sa família són conduits, amb una escolta de tres homes de bé proporcionats per la Suprema Junta de Santafé, a Cartagena de Indias per a esser exiliats a Europa.
21 agost 1810 el mariscal occità Jean-Baptiste Bernadotte [Joan Baptista Bernadòta] és elegit rei del Regne Unit de Suècia i Noruega [a Suècia dit Karl XIV Johan i a Noruega Karl III Johan] pels Estats Generals reunits a Örebro (Suècia), tot implantant- hi des de llavors la seva dinastia. Els bonapartistes suecs han aconseguit llur propòsit: que Bernadotte es presentàs com a candidat a príncep hereu i que hagi estat triat. Llur objectiu: que Napoléon els ajudi a recuperar Finlàndia conquerida i annexada l‟any anterior a l‟Imperi Rus com a Gran Ducat de Finlàndia. Napoléon, conforme amb la maniobra, espera tenir així un aliat sòlid al nord d‟Europa.
1 setembre 1810 a Barcelona el diari oficial passa a dir-se Diario del Gobierno de Cataluña y de Barcelona, mantenint el francès, substituint el català per l‟espanyol i canviant l‟escut de Barcelona per l‟escut imperial francès.
9 setembre 1810 és descoberta i avortada la conspiració de Querétaro, Mèxic, llavors virregnat de Nova Espanya, on es reunien els conjurats aparentant esser una «acadèmia literària». Una conspiració criolla expeditiva, en comparació amb totes les altres, perquè comptava també amb destacats militars criolls, entre ells el capità Mariano de Abasolo del regiment de Dragons de la Reina destacat a San Miguel. Havien d‟alçar-se amb la tropa l‟1 octubre i com a primera mesura havien de destituir tots els espanyols dels llocs i càrrecs de govern. L‟alçament amb armes seria dirigit pel capità Ignacio Allende, secundat pel també capità Juan Aldama i un capellà, el rector de la parròquia de Dolores, mossèn Miguel Hidalgo, encarregat del front del moviment popular, que arrossegà més persones com l‟enginyer de mines Mariano Jiménez. Els conspiradors, en trobar-se descoberts, es dispersaren.
15-16 setembre 1810 al poble de Dolores, a 105 km de Querétaro, els conspiradors encalçats fan l‟alçament projectat. A la matinada de dia 15, Abasolo, amb una petita tropa, s‟apodera de les armes i municions de l‟arsenal del poble per a repartir-les entre els insurrectes. L‟endemà, dia 16, el rector de la parròquia, mossèn Miguel Hidalgo, acompanyat amb d‟altres conspiradors, amolla el Crit de Dolores, una crida als feligresos de la parròquia perquè es rebel·lassin contra les autoritats virregnals. Atès que no hi ha cap document de testimonis directes en les primeres hores del moviment independentista, s‟ha especulat sobre el que digué mossèn Hidalgo. La suposició més consensuada és: «¡Viva nuestra madre santísima de Guadalupe!, ¡viva Fernando VII y muera el mal gobierno!». Aquesta crida és considerada l'inici de la Guerra d'Independència de Mèxic. Amb uns 6.000 homes, mossèn Hidalgo conquerí Celaya, Salamanca (Mèxic) i Acámbaro, on fou proclamat capità general dels exèrcits rebels. Miguel Hidalgo tenia el suport dels indis de la regió, que arribaren a sumar 50.000 combatents. A Guanajuato abolí l‟esclavatge i els tributs dels indis. Capturat per l‟exèrcit del virrei el març del 1810 fou traslladat a Chihuahua, on fou jutjat i sentenciat a mort. Atès que l‟abominable Inquisició espanyola l‟havia excomunicat per predicar errors contra la fe incitant a la sedició en nom i devoció de «María de Guadalupe y Fernando Séptimo», el bisbe de Durango el degradà de la seva condició sacerdotal per tal que pogués esser executat. Fou afusellat el 30 juliol 1811 i el seu cos decapitat. El seu cap fou enviat a Guanajuato per a esser exhibit als vianants, on també foren enviats els caps d‟Ignacio Allende, Juan Aldama i de Mariano Jiménez, afusellats i decapitats abans que Miguel Hidalgo. Llurs caps romangueren exhibits al públic durant deu anys.
18 setembre 1810 creació a Santiago (Xile) de la Junta Provisional Gubernativa del Reino, organisme de govern autònom dels criolls, desplaçant els peninsulars, i fidel al «rei» Fernando de Bourbon. La Junta fou el sus del procés independentista xilè, que culminaria amb la jura de la independència de Xile, el 12 febrer 1818.
20 setembre 1810 decret del Consejo de Regencia de España e Indias convocant Corts espanyoles «generales y extraordinarias», unes Corts unicamerals, quan havien d‟esser bicamerals segons la convocatòria de 29 gener 1810. Aquest canvi en el nombre de cambres podria esser una imitació de les Corts de Baiona, com en general tot el procés «constituent» espanyol, que probablement no s‟hauria produït sense la intervenció decisiva de Napoléon dins l‟organització del Regne d‟Espanya i de les Índies.
24 setembre 1810 després d‟una missa de l‟Esperit Sant, oficiada per Luis María de Bourbon, es constitueixen les Corts espanyoles generals extraordinàries a la illeta de León. Foren convocats 104 diputats, 57 de propietaris i 47 de suplents, com a representants de la «Nación española», tanmateix hi intervingueren entre 291 i 308 diputats, clar indici del descontrol de les intervencions i en general de l‟organització. El grup més nombrós, 30,9 %, el constituïen 90 eclesiàstics, entre ells 6 bisbes, 21 canonges i 3 inquisidors. El segon grup, 19,2 %, juristes, entre ells 22 fiscals. A continuació els buròcrates i alts càrrecs, 16,8 %, els militars 13,4 %, (30 de l‟exèrcit i 9 de la marina de guerra), els sense professió 6,9 %, els catedràtics d‟universitat 5,2 %, els nobles 4,8 % i finalment els comerciants amb un 2,7 %. Per ventura el guirigall, que era la tònica de les reunions deliberatives, no permeté mostrar la impossibilitat d‟una quimera política que els diputats pretenien dur a terme: conjuminar el «dret diví» del monarca, típic de l‟Antic Règim, amb el de la sobirania nacional, propugnat per la Revolució Francesa. Podem llegir al començ de la Constitució de Cadis promulgada el 19 març 1812:
«DON FERNANDO SEPTIMO, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas, y en su ausencia y cautividad la Regencia del reino, nombrada por las Cortes generales y extraordinarias, a todos los que las presentes vieren y entendieren, sabed: Que las mismas Cortes han decretado y sancionado la siguiente CONSTITUCION POLITICA DE LA MONARQUIA ESPAÑOLA.
En el nombre de Dios todopoderoso, Padre, Hijo, y Espíritu Santo, autor y supremo legislador de la sociedad.
Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española (...) decretan la siguiente Constitución política para el buen gobierno y recta administración del Estado.»
I aviat podem llegir el principi revolucionari:
«Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.»
I més endavant el «dret diví»:
«Art. 168. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad.»
Sorprenentment, aquest article, convenientment dessacralitzat, també és a la Constitució espanyola del 1978, actualment vigent al Regne d‟Espanya:
«Artículo 56.3 La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad.»
27 setembre 1810 a la batalla de la Serra de Buçaco (a 232 km de Lisbona) les tropes angloportugueses, comandades per Wellesley, surten a l‟encontre d‟un exèrcit francès de 65.000 homes, comandats pel mariscal piemontès André Masséna [Andrea Massena], que miraven d‟arribar a Lisbona. L‟exèrcit francès fou aturat i rebutjat. L'objectiu de Wellesley era preservar la construcció d‟unes línies defensives fortificades a Torres Vedras (a 56 km de Lisbona), que acabaria amb les amenaces d‟invasió de la península de Lisbona.
8 octubre 1810 Wellesley, a Portugal, es replega darrera les línies fortificades de Torres Vedras.
11 octubre 1810 Masséna s‟instal·la enfront de les línies fortificades de Torres Vedras, però tot el territori on s‟ha instal·lat ha estat convertit pels portuguesos en terra cremada, sense res d‟aprofitable, sense possibilitat de viure sobre el terreny. Així, idò, sense poder avançar i sense poder-se mantenir i viure de la terra enfront de les línies, Masséna i el seu exèrcit es retiren dia 14 octubre.
5 novembre 1810 Manresa és de nou ocupada per l‟exèrcit bonapartista que fa una operació de càstig: crema una cinquantena de cases, saqueja altres edificis i executa tres persones al balcó de la Casa de la Ciutat.
9 novembre 1810 l La Junta de Manresa, mitjançant un ban, castiga l‟absentisme dels sometents amb un servei militar durant dos anys.
11 novembre 1810 l‟exèrcit espanyol esbuca, sense justificació convincent i amb gran diligència, el Palau del Real de València, residència oficial dels reis de València quan visitaven la ciutat. Era l‟edifici més imponent i important de la ciutat, però en estar fora de la murada hom argumentà que l‟exèrcit bonapartista el podria usar com a fortalesa per atacar la ciutat. El general Suchet hi arribà el gener 1812, prenent la ciutat, sense cap necessitat d‟usar una fortalesa externa, el 9 gener 1812.
26 novembre 1810 a Ulldecona l'exèrcit de Suchet derrota les forces borbòniques que, des de València, es dirigien a Tortosa per reforçar la ciutat davant l‟arribada imminent dels bonapartistes.
15 desembre 1810 Suchet assetja Tortosa. La ciutat capitula el 2 gener 1811 després d‟un intens bombardeig nocturn que fa una gran bretxa en la murada.
Fi del «dia a dia» rellevants
Fins ací un intent de seguir «dia a dia» els esdeveniments que emmarquen la revolta menorquina contra la dominació espanyola del 1r març 1810. Fàcilment hom pot comprovar que la història dels pobles, com sempre, és un riu caòtic de fets militars, on les armes determinen i modelen les societats humanes. Els esdeveniments caòtics es caracteritzen perquè petites modificacions en el present poden originar grans canvis en el futur, com podem comprovar clarament en els processos d‟independència a l‟Amèrica espanyola. Malgrat aquesta gradualitat, també resta clar que resulta molt difícil que les societats humanes s‟autoorganitzin, tot i que són les propietàries biològiques del territori on s‟assenten, si tenen en contra els detentors de les armes. El poder, o capacitat de fer que altri faci una cosa que altrament no faria, és màxim quan el poderós té més i millors armes. La revolta civil de Menorca és una revolta en contra d‟una dominació per la força de les armes, tot aprofitant un canvi de dominació armada, de la dominació del Regne de la Gran Bretanya i d‟Irlanda al del Regne d'Espanya i de les Índies. Els menorquins, els propietaris biològics del territori, aspiraven, com totes les societats humanes, a esser sobiranes («propietàries») de llur territori, i els havien traspassat a un domini, el de Sa Catòlica Majestat el rei d‟Espanya i de les Índies, més restrictiu i escanyador que no pas l‟anterior, el de Sa Graciosa Majestat el rei de la Gran Bretanya i d‟Irlanda. I malgrat que fracassaren en llur intent alliberador, feren el que pogueren, com feren d‟altres societats assentades a d‟altres territoris dominats militarment pel Regne d'Espanya i de les Índies, llavors en un procés imparable de descomposició. Seria ben interessant que fossin escorcollats els arxius i els documents locals de Menorca per tal de poder compondre un «dia a dia» dels esdeveniments coetanis de Menorca; en definitiva, continuar exhaustivament la tasca iniciada per n‟Andreu Murillo, tot amb la finalitat d‟objectivar al màxim el que succeí, tot fent minvar les interpretacions subjectives i partidistes. No sembla que els menorquins fossin uns babaus i uns desinformats del que passava, sinó tot el contrari, el 1810 era el moment més oportú per a la revolta: si bé l‟exèrcit espanyol ocupava sense problemes la veïna Mallorca, l‟antic Regne de Mallorca es debatia entre dues dinasties que se‟n disputaven la propietat sobirana. La borbònica, amb el seu cap dimissionari, un vidu de 26 anys, Fernando de Bourbon, que vivia alegrement a Valençay tot i que tenia els seus partidaris acorralats a Cadis pel mariscal bonapartista Soult. De l‟altra part, la dinastia bonapartista, amb un nou rei, Joseph Bonaparte, i amb una Constitució, molt enfora de l‟absolutisme i de les foscors tradicionals espanyoles i amb un cap suprem, Napoléon (dit Le Grand), senyor d‟Europa i que es reservava per al seu imperi de l‟Ebre als Pirineus i sobretot Catalunya, amb un règim especial de govern.
Allò que la historiografia espanyola anomena Guerra de la Independència, i que més amunt hem anomenat Guerra de les Independències [americanes], és el desenvolupament de la intervenció militar de Napoléon aliat amb el Regne d‟Espanya i de les Índies per tal d‟apoderar-se i repartir-se el Regne de Portugal i dels Algarves (tractat de Fontainebleau, 27 octubre 1807). En aquest sentit, i pel fracàs que representà l‟ocupació de Portugal, seria la Quarta Guerra de la Independència de Portugal, respecte del Regne d‟Espanya i de les Índies i dels seus regnes antecessors. La primera (guerra de la Independència portuguesa) fou durant l‟Interregne portuguès de 1383-1385 amb la decisiva victòria portuguesa d‟Aljubarrota (14 agost 1385) damunt els castellans (nunc espanyols). La segona fou l‟anomenada a Portugal Guerra da Restauração da Independência (1640-1668), coetània de la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació de Catalunya. I la tercera la coneguda com a Guerra de les Taronges, una breu guerra (20 maig a 6 juny 1801), on Portugal perdé Olivença en favor del seu gens amistós regne veí. Napoléon representà, per a la monarquia de Madrid, una nova oportunitat per a fer-se amb Portugal, de nou amb l‟«excusa» de bloquejar la potència naval del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, aliat tradicional del Regne de Portugal. Era una bona oferta per als Bourbon de Madrid que confiaven en Napoléon, perquè ja els havia regalat Menorca (tractat d'Amiens, 27 març 1802). Tanmateix, el resultat de la intervenció militar de Napoléon no fou l‟esperat i, a la llarga, el Regne d‟Espanya i de les Índies esdevingué, a partir del 1825, el que podríem anomenar Regne d’Espanya i de les Illes, per l‟alliberament de tots els territoris continentals americans, però amb Menorca completant les Balears, i també amb les Canàries, les Filipines, les Marianes, les Carolines i la major part de les Grans Antilles, tot i que el regne no completà la possessió del territori dit Espanya atès que Portugal romangué independent. La possessió completa de les Balears, amb Menorca, inicia aquesta nova etapa «illenca» del regne, com delaten dues monedes amb l'autèntic escut d'Espanya (de quarters castell, lleó, castell, lleó), una del 1759 i l‟altra del 1812:
FERDND VI D G HISPAN ET IND REX 1759
«Ferdinandus VI, per la gràcia de Déu [Deo gratias], rei d'Espanya i de les Índies» FERDIN-VII DEI GRATIA 1812 i al revers HISP ET BALEARIUM REX «Ferdinandus VII, per la gràcia de Déu, rei d'Espanya i de les Balears»
La Guerra Peninsular acaba amb l‟avanç imparable de Wellesley partint de Portugal: Ciudad Rodrigo, Badajoz i Els Arapiles (Salamanca), on el 22 juliol 1812 Wellesley, amb forces angleses i portugueses, derrota absolutament el mariscal Auguste Marmont, governador bonapartista de Portugal. Els francesos comencen a evacuar Andalusia. Wellesley pren Madrid l‟11 agost 1812, però es replega a Portugal, per evitar esser encerclat pels francesos, circumstància que aprofita Joseph per tornar- hi. El maig 1813, Wellesley reprèn l‟ofensiva. El 21 juny 1813 Wellesley al front d‟un exèrcit de 80.000 homes, majoritàriament anglesos (8.000 d‟espanyols i 16.000 de portuguesos), venç a prop de Gasteiz l‟exèrcit de 60.000 homes de Joseph Bonaparte, manat pel mariscal occità Jean-Baptiste [Joan-Baptista] Jourdan [Jordan], que es retiraven de Madrid amb un important bagatge: totes les riqueses i obres d'art que havien pogut arreplegar. Joseph havia agafat dos-cents cinquanta quadres de la col·lecció reial espanyola tot traient-ne les teles dels marcs per poder-los transportar. Entre els quadres hi havia El aguador de Sevilla de Velázquez i d‟altres de Correggio, Rubens, Tiziano, Ribera, Murillo, Van Dyck, Jan Brueghel el Vell, etc. Aquest botí pictòric fou pres per Wellesley i transportat a Londres a can Wellesley. Anys després, quan Fernando de Bourbon tornà a regnar, Wellesley volgué retornar-li el botí pictòric però Fernando, agraït per tot el que militarment havia fet, decidí regalar-li les dues- centes cinquanta obres que actualment continuen a Apsley House a Londres. I tractant d‟art, Ludwig van Beethoven compongué el seu opus 91 «Wellingtons Sieg» (El triomf de Wellington) en honor de la victòria d‟Arthur Wellesley (dit duc de Wellington) a Gasteiz. Sentiu l‟obra de Beethoven que vos agradarà ben molt. Malgrat que Wellesley es dedicà durant quasi sis anys a l‟acaçament de l‟exèrcit francès a la Península i a expulsar Joseph Bonaparte del tron del Regne d‟Espanya i de les Índies, no hi cap estàtua seva, ni cap monument dedicat a ell, al Regne. I la història d‟Espanya ensenyada a l‟escola, no fa sinó minimitzar la seva contribució i la dels soldats britànics i portuguesos que lluitaren amb ell.
El 2 juliol 1813 el gros de l'exèrcit francès travessa el Bidasoa i abandona el Regne Espanya i de les Índies per la frontera basca. Per la frontera catalana, el 5 juliol 1813 el mariscal Suchet evacua València, després de la desfeta de Gasteiz, per a replegar-se enllà l‟Albera. Suchet deixà guarnicions a Dénia, Sagunt, Peníscola, Tortosa, Lleida i Mequinensa aprovisionant-les per més d'un any. El 18 juliol Suchet evacua Tarragona i comença la retirada de les forces bonapartistes cap a la frontera de l‟Albera. Per la seva part, després de la victòria de Gasteiz, Wellesley pren Donòstia el 8 setembre, passa el Bidasoa el 7 octubre, pren Iruñea el 31 octubre i entra el 10 novembre 1813 dins territori francès tot obligant el mariscal Soult a replegar-se a Baiona.
Davant l‟escomesa imparable del general Wellesley, Napoléon concep aturar-lo cedint la propietat del Regne d‟Espanya i de les Índies a Fernando de Bourbon a canvi que aquest es desfaci de Wellesley i de les seves tropes britàniques. El 20 novembre comencen les negociacions al castell de Valençay, residència de Fernando, entre Carvajal, majordom major de Fernando, i Antoine René Mathurin (dit comte de Laforest o Laforêt), antic ambaixador francès a Madrid, representant Napoléon. Després de moltes negociacions, Fernando i Mathurin signen en secret l‟11 desembre 1813 el conegut com a tractat de Valençay. No ha estat fàcil ni ho serà per a Fernando atès que es compromet a què el tractat sigui ratificat per la Regència i per les Corts espanyoles, en definitiva, pel regent Luis María de Bourbon, llavors, i durant tota la guerra, el vertader poder del regne i ara ja establert a Madrid. Per això, Fernando ha esquivat segellar el tractat casant-se amb una filla de Joseph Bonaparte, perquè coneixia la forta xenofòbia antifrancesa de Luis María que, per exemple, vetava que fos membre del poder executiu ningú que «sea descendiente de francés hasta la cuarta generación, ni casado con francesa» (decret XXIV de 16 gener 1811 del Consell de Regència). Si la racista «limpieza de sangre» comunament es referia fins a la segona generació (pares i avis), la «limpieza de sangre» francesa la duplicava, tal era la política espanyola, alimentada pel cardenal Luis María, de la guerra: exacerbar fins al paroxisme el sentiment antifrancès.
En essència, el tractat secret de Valençay, sota la reserva que sigui ratificat per les autoritats de Madrid, reconeix que Fernando és el rei d‟Espanya i de les Índies, que aquest regne arranjarà una pau duradora amb l‟Imperi Francès, que s‟intercanviaran els presoners fets durant la guerra i que les autoritats espanyoles faran evacuar les tropes britàniques del seu territori. D‟altra banda, el nou rei espanyol es comprometia a tornar els drets i els honors als partidaris notables i servidors, devers 12.000, de l‟exrei Joseph Bonaparte, compromís que Fernando no servà, ans els perseguí implacablement. A més, Fernando es comprometé a pagar una pensió de trenta mil rals anuals a sos pares, Carlos de Bourbon von Sachsen i sa muller. El 29 desembre 1813 Napoléon obliga son germà Joseph a abdicar i a cedir la corona a Fernando. Una vegada signat el tractat, Carvajal parteix cap a Madrid perquè el ratifiquin. El tractat fou ratificat un mes després a París. Per por de l‟actitud del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, el tractat no es feu públic fins l‟abril 1814.
Madrid no reconegué ni ratificà el tractat tramès amb Carvajal, i per això Fernando decidí encarregar-se personalment de la comesa. Davant la dificultat de la missió, Napoléon encarregà al mariscal Suchet la protecció i acompanyament de Fernando al seu regne. Suchet sempre havia donat mostres de bon governant (just, moderat, paternal i conciliador), i darrerament com a governador general de València havia establert, amb la col·laboració de l‟elit valenciana, una administració modèlica de l‟antic Regne de València. Els bonapartistes hi deixaren, com a record físic, el magnífic Jardí Botànic com també deixaren a Girona el gran parc públic de la Devesa.
El 15 gener 1814 Madrid designa el general andalús Francisco Oliver Copons capità general de Catalunya, com a encarregat de rebre Fernando. Napoléon s‟assegurà que Fernando, els seus familiars i el seu seguici tornàs sà i estalvi tot prometent que ratificaria el tractat a Madrid, i que llavors evacuaria pacíficament les places que l‟exèrcit francès encara tenien ocupades a Catalunya i el País Valencià. Reberen passaports sota el nom de Comte de Barcelona, el títol de propietat del territori que Napoléon encara considerava seu, Catalunya, i entraren per Perpinyà. A Perpinyà Suchet s‟oposà a la continuació del viatge, segons les darreres instruccions que havia rebudes, i calgué deixar-hi com a ostatge Carlos, el germà de Fernando, qui al cap d‟un temps es reuní amb Fernando a Girona.
El 8 març 1814, el general espanyol Oliver tingué parlament amb el mariscal francès Suchet al pla de Santa Eugènia, devora Girona. El 10 març l'exèrcit de Suchet evacua, «sens fer ningun dany», la ciutat de Girona i comença la seva retirada cap a Figueres. El 22 març Fernando entra al Regne d‟Espanya i de les Índies per la Jonquera, encara ocupada pels francesos. Dos dies després, a la localitat empordanesa de Bàscara, serà rebut oficialment pel general Oliver, capità general de Catalunya, en nom de la Regència de Luis María de Bourbon. Fernando havia de dirigir-se a València, com li havia marcat la Regència, però atenent la invitació de Palafox i amb l‟excusa d‟un vot a la Mare de Déu del Pilar i, desafiant la Regència, partí cap a Saragossa. A Fernando li calgué maniobrar molt per recuperar el regne en mans del seu cosí el cardenal primat Luis María, el factòtum de la imatge patriòtica, xenòfoba antifrancesa, d‟una guerra guanyada pels espanyols, i no per la Marina Reial anglesa i l‟exèrcit britànic comandat per Wellesley, i creador de la imatge de Fernando com «el Deseado», un patriota espanyol presoner de Napoléon, qui havia col·locat un rei intrús i estranger al seu lloc. El maig 1814, després de l'armistici entre Suchet i Wellesley els francesos abandonen ordenadament i completa el Principat de Catalunya, sempre marcant formació i amb totes llurs armes i banderes. El 25 maig 1814 els soldats francesos abandonen el castell de Sant Ferran de Figueres i travessen l‟Albera.
Barcelona, deixant de banda algunes viles i ciutats petites, fou la darrera evacuada per les tropes franceses, de manera que quan Fernando de Bourbon, amb passaport a favor del Comte de Barcelona!, arriba davant de la ciutat camí de Saragossa, els soldats francesos no el deixen pas entrar. I Fernando ha de passar del Besòs al Llobregat pels peus de Collserola, observat pels soldats des de les muralles i pels ciutadans des dels terrats barcelonins. Els napoleònics no abandonen la ciutat fins a la nit del 28 al 29 maig 1814, quan ja feia un mes i mig que ja s‟havien rendit a tots els racons d‟Europa. De tal manera que Catalunya és l‟últim lloc on oneja la bandera revolucionària que havia fet tremolar tot el continent. I els súbdits del Regne d‟Espanya i de les Índies, fins i tot els qui havien lluitat amb totes les seves forces contra aquell símbol, aviat coneixeran el terror imposat per les tropes de l‟absolutista Fernando de Bourbon i els rigors de l‟abominable Inquisició espanyola que aviat restaurà. Només se‟n salvaren aquells qui aprofitant l‟ocasió de la guerra se n‟havien independitzat. I per si tot això no bastàs, el seu germà Carlos li disputà militarment la corona, perquè Fernando derogant la Llei Sàlica nomenà la seva filla com a hereva en detriment del dret legítim del seu germà Carlos. Una gran burla: cal recordar que Fernando fou hereu de son pare, Carlos de Bourbon von Sachsen, gràcies a la Llei Sàlica, atès que Fernando tenia per davant dues germanes.
Tornant a la «revolució» menorquina del 1r març 1810 i lamentant el seu fracàs, és de doldre la minimització que en fa la història oficial espanyola pel mecanisme senzill de descontextualitzar-la de tot allò que passava llavors al Regne d‟Espanya i de les Índies, donant entenent que no hi havia tant per tant, quan era coetània d‟un munt de revoltes arreu d‟Amèrica i d‟un canvi substancial, entre d‟altres, de l‟esdevenir històric de Catalunya.
Isidoro de Antillón, «oidor» (jutge) de la Real Audiencia de Palma fou encarregat (juliol 1812) d‟instruir el sumari de la revolta del 1r març 1810. Antillón, de molt sòlida formació, pensava sincerament que les Corts de Cadis, on posteriorment intervingué molt activament, estaven aconseguint la quadratura del cercle, una quimera política: fer compatible la sobirania per dret diví de l‟«Ancien Régime» amb els principis revolucionaris francesos, on la sobirania és de la nació. Per això interpretà la “revolució” menorquina com un episodi més de l‟agonia de l‟Antic Règim: una revolta iniciada per uns gremis fanatitzats que havien entabanat els pagesos senzills i que els havien abocat a una guerra civil. Seguint aquests raonaments i segons la sentència de 20 juny 1815, Menorca hagué de pagar una forta multa, saldada el 1834, al cap de 24 anys (tota una generació pagant), i fou afusellat públicament a Palma, disparant-li a la cara, el suposat responsable de la “revolució”, Joan Mercadal.
N‟Andreu Murillo, l‟historiador per antonomàsia de la revolta, escriu al PÒRTIC del seu llibre publicat per Nura: «la revolta menorquina de 1810 no és ni més ni menys que un fenomen comparable als que en major escala es produïen a l‟Amèrica espanyola i tampoc no és, doncs d‟estranyar que els menorquins es volguessin emparar, precisament, en l‟indult concedit als revoltats americans, les condicions colonials dels quals eren en el fons consemblants i també precisament en els moments en els quals la guerra que es desenrotllava a la metròpoli es veia com a cosa aliena. No s‟estranyi ningú si gos a insinuar per a Menorca una condició colonial, en un temps del qual hi ha hagut qui ha afirmat que els menorquins retornaven al seu «senyor natural».
Personalment no em puc treure del cap el ban del governador espanyol durant la revolta: «Divúlgase que en breve va a llegar a Menorca un cuerpo de tropa con personas y verdugos destinados a tratar y castigar los pasados disturbios, e inflingir las mas severas penas contra estos habitantes», contra els menorquins, els vertaders propietaris de Menorca.
